Tampoc el Nobel és profeta a casa seva

BarcelonaD’ençà que va rebre el premi Nobel de literatura, Daniel Mantovani no ha tornat a escriure i viu en una luxosa casa de la zona alta de Barcelona, rebutjant diàriament invitacions i premis de les institucions culturals més prestigioses del món. Per què accepta, doncs, viatjar al seu poble natal, a l’Argentina, per ser homenatjat? Ell, que en va fugir cames ajudeu-me de seguida que va poder. Ho fa per avorriment? Per nostàlgia? ¿Per recuperar la connexió creativa amb un indret que és l’escenari de totes les seves novel·les?

A partir d’aquest peculiar retorn als orígens, Mariano Cohn i Gastón Duprat tracen a El ciudadano ilustre - ja als cinemes- una sàtira corrosiva que no deixa canya dreta i critica tant la prepotència de l’artista al·lèrgic als peatges de la fama com l’atrinxerament mental d’algunes comunitats rurals. Premiada al Festival de Venècia (millor actor per a Oscar Martínez) i a la Seminci de Valladolid (Espiga de Plata i millor actor), el film també ens confirma que, segons com, val més no remoure el passat. “L’escriptor no s’adona que els motius que el van fer marxar del poble són els mateixos pels quals marxaria ara -assenyala Duprat-. Si el poble ha canviat, és per anar a pitjor. Per desgràcia, la involució és una cosa molt habitual a l’Argentina, i no només als pobles”.

L’arrogància de Mantovani rebrà un fort correctiu quan s’enfronti a l’hostilitat que hi ha darrere els actes fastuosos que s’organitzen en honor seu. Els veïns que el segueixen pel carrer i les groupies que l’esperen al llit deixen pas a peticions d’ajuda i compromisos que, a poc a poc, van desmuntant la fràgil façana de falsa modèstia que ha construït l’escriptor al seu voltant. “És la naturalesa destructiva dels argentins -apunta Cohn-. Les coses no es respecten perquè sí, tot es critica. És un tret positiu, crec, però també fa que canviem de president cada tres dies”. “La pel·lícula, en realitat, no parla del Nobel ni de la situació actual de l’Argentina -afegeix Duprat-, sinó de la impostació, de l’esforç que fa una persona pública per sostenir el seu personatge a qualsevol preu”.

Els directors, com dos nens entremaliats, estan especialment orgullosos d’haver fet arribar la impostació a les llibreries argentines. “Mondadori ha publicat la novel·la de ficció El ciudadano il·lustre, que està escrita per un negre però firmada per Daniel Mantovani, així que les llibreries l’han situat a la secció dels premis Nobel”, explica Cohn petant-se de riure. El seu humor també està present en els quadres del concurs de pintura local en el qual Mantovani es veu obligat a fer de jutge. “Alguns dels quadres són reals, d’altres són d’alguns dels pintors argentins més prestigiosos i també hi ha una còpia d’una obra de George W. Bush”, confessa Duprat.

Amb coproducció catalana, El ciudano ilustre compta amb Nora Navas en el paper de la secretària personal de Mantovani, figura necessària per algú tan allunyat de la realitat prosaica de la vida: “El meu personatge és alhora secretària, mare i germana, no pot fer res sense ella -explica Navas-. En dues escenes es perfila ja tota la misèria i tristor del seu benestar burgès”. A Navas, El ciudadano ilustre li ha permès retrobar-se amb Buenos Aires, on va viure fa 20 anys: “Hi vaig anar a fer teatre i em vaig quedar un any i mig -recorda-. Jo venia d’una Barcelona burgesa on no passava mai res i em vaig trobar l’Argentina del corralito, les mobilitzacions socials... Va ser el meu Maig del 68”.