I va aparèixer la tovallola de bany granat de Bocaccio

BarcelonaA vegades es té nostàlgia per un temps no viscut. El periodista Toni Vall no va estar mai a Bocaccio, la boîte del carrer Muntaner de Barcelona que Oriol Regàs va obrir el febrer del 1967 i que va tancar el juliol del 1985. Era el local de reunió preferent de la Gauche Divine, i s’hi trobaven arquitectes, editors, escriptors, cantants, actors, directors de cine, models, dissenyadors gràfics, fotògrafs, periodistes... Toni Vall no es va asseure a l’elegant barra del llegendari local, però quan era petit en va sentir a parlar i, amb el temps, el va anar coneixent a través dels records i d’entrevistes.

A casa, com explica a Bocaccio. On passava tot (Columna), el periodista acumula unes quantes desenes d’objectes impresos amb la B modernista de Bocaccio, des de mistos i sotagots fins a roba i invitacions diverses. Quan Vall anava a entrevistar els que van viure aquelles nits de Bocaccio, per fer el llibre, portava alguns dels seus tresors de col·leccionista empedreït perquè els toquessin i recordessin. En alguna ocasió, però, es va endur algun objecte de les cases dels entrevistats, com un tamboret de vellut vermell que Guillermina Motta tenia a l’entrada de casa. Aquest dimecres al vespre, en una sala atapeïda del Palau Robert en què no hi cabia ni una agulla –molts van haver de seguir la presentació del llibre i l'exposició amb el periodista Òscar Dalmau i alguns dels que van viure aquelles nits, com l'actriu Teresa Gimpera i l'escriptor Enrique Vila-Matas, des de fora i a través d'una pantalla–, Vall va poder afegir un objecte més a la seva col·lecció: una tovallola de bany minúscula de color granat, com ho eren els sofàs i els tamborets del local del carrer Muntaner. Algunes males llengües van comentar que era del bidet...

I és que a la presentació, en què hi havia molts dels que fa més de quaranta anys feien tertúlia i ballaven (hi ha consens en què els que millor es movien eren Beatriz de Moura, la fundadora de Tusquets Edicions, i el dissenyador i arquitecte Oscar Tusquets), hi va haver moltes rialles múrries. A les primers files hi havia el mateix Tusquets, l'arquitecte Oriol Bohigas, l'escriptora Rosa Regàs (germana del fundador de Bocaccio), el cineasta Gonzalo Herralde, l'escriptor Joan de Sagarra... Vila-Matas, que tenia poc més de 20 anys quan va entrar per la imponent porta modernista de Bocaccio (la porta es pot veure a l'exposició), explicava que per a ell aquell local va ser com la seva universitat: "A vegades he llegit que era un lloc frívol i no hi estic gens d'acord. Jo venia d'una escola avorrida i pesada i d'una universitat molt limitada, i allà vaig trobar gent que era deu i quinze anys més gran que jo i que bevien molt però també treballaven molt. A la barra Marsé em va donar un gran consell: que moltes coses que escriuria i que m'agradarien molt no les podria fer servir".

La cantautora i el cineasta

Gimpera, que recordava amb enyorança les copes altes i amb una beguda lila que sostenia elegantment a la sala de dalt, definia Bocaccio com una comunitat i recordava els viatges a Eivissa, la Feria de Sevilla amb tren xàrter, Cancun... "A l'Oriol [Regàs] li agradava tenir els amics a prop. Anàvem a casa seva i et despertaves en una habitació plena de gent que a vegades no coneixies", deia Gimpera. Al llibre, Vall menciona com Tusquets li va explicar en una de les entrevistes que un matí va veure despertar-se la cantautora Maria del Mar Bonet. El dissenyador, però, va fer una puntualització al Palau Robert: "T'has descuidat de posar que vaig veure com sortia del llit nua!" Al llarg de la presentació es van anar revelant altres secrets, com el nom del cineasta que va llogar un dels apartaments moblats que hi havia sobre el local per estar-hi més a prop: Pere Portabella.

"Volia que Bocaccio tingués el seu propi llibre", diu Vall, que hi reflecteix molt bé que el lloc de reunió de la Gauche Divine va ser moltes coses. Gimpera en destacava la llibertat: "A moltes dones ens va ajudar a poder conviure amb els homes sense aquella por del que diran. Vam guanyar llibertat, independència, i valentia". Mentre uns i altres recorrien l'exposició i admiraven les fotografies, com una de Roger Moore a Bocaccio, es podia entendre l'enyorança de Toni Vall per unes nits que no va viure. Asseure's a les escales, on passava tot, i parar l'orella deuria ser molt divertit. Sobretot tenint en compte que a fora hi havia un Franco que, com deia Gimpera, "feia molta nosa".