Tamara Tenenbaum: "Soc una narradora freda, estranya i superadaptada"

L'escriptora argentina Tamara Tenenbaum (Buenos Aires, 1989) no renuncia al seu passat i, de fet, les singularitats de la seva infància i adolescència alimenten la seva obra: "Tot el que m'havia de treure de sobre ja m'ho vaig treure, hi ha universos en els quals no voldries viure però que literàriament són interessants, i jo tinc a la meva disposició imatges i records que altres no tenen. Per què no els hauria d'utilitzar?", diu en una conversa per videotrucada des del seu apartament a Buenos Aires. Tenenbaum va créixer a la comunitat jueva ortodoxa de Buenos Aires, al barri Once, i va perdre el pare, quan tenia cinc anys, a l'atemptat terrorista contra l'Associació Mutual Israelita Argentina. Als 12 anys va decidir que volia anar a una escola laica i va deixar enrere, però no del tot, la comunitat jueva. Del pare no té records i és l'ombra que plana per moltes de les pàgines de la seva primera novel·la, Todas nuestras maldiciones se cumplieron (Seix Barral).

No és, però, el seu debut com a escriptora. Fa poc més d'un any va publicar l'assaig El fin del amor. Amar y follar en el siglo XXI (Seix Barral), que ha tingut un gran èxit. Milers de lectores s'identifiquen amb el que explica i aviat s'estrenarà en forma de sèrie a Amazon Prime. Tanmateix, Tenenbaum no es considera cap icona feminista i explica somrient que, com dirien les seves amigues, en les relacions s'entrega massa. "No el vaig escriure des de la saviesa sinó des dels meus dubtes i hi ha molta investigació al darrere. Al llibre no afirmo res, i potser això és el que s'ha valorat", afirma.

Todas nuestras maldiciones se cumplieron és una novel·la que explica de manera ficcionada la infància i adolescència de Tenenbaum. "Vaig escollir el format de novel·la, perquè em dona impunitat, puc inventar-me coses perquè quedi més bonic, i fer-la fragmentada, perquè parlo d'una experiència molt particular, la mort d'un pare de qui no tinc records", diu l'autora. No hi ha, però, cap victimisme en la veu de la narradora ni quan deixa entreveure l'absència del pare ni quan parla de la comunitat jueva ortodoxa: "No ho vaig viure com si jo fos la víctima d'alguna cosa ni volia que aquest fos el registre, volia explicar una altra manera de viure-ho. Soc una narradora freda i estranya, superadaptada, la protagonista tot ho vol entendre i quan no ho entén es frustra", diu. El barri d'Once no és un lloc isolat com el que descriu la sèrie Unorthodox: "Once és ben bé al mig de la ciutat, allà hi van molts altres col·lectius. Hi ha barreja però els jueus ortodoxos també viuen en el seu propi món, i no és que te'n vagis i ja no tornis, com passa a Unorthodox, jo hi torno perquè hi viu la meva mare. Potser és més terrible perquè no ho pots deixar enrere, és com una motxilla".

Els homes, reis inútils

La novel·la comença amb la mare de la protagonista traient els polls a la seva filla, una activitat que acaba amb una persecució tremebunda per tota la casa. Sense el pare, són les dones les que dominen l'espai domèstic. Tant la mare com l'àvia de la protagonista viuen com si els homes pràcticament no existissin o estiguessin al marge de les seves vides. "És com si per a elles els homes fossin invisibles, prescindeixen dels homes, els reverencien –no fos cas que s'haguessin d'aixecar per agafar una forquilla–, però els tracten som si fossin una mica inútils, reis inútils –explica l'escriptora–. Quan era adolescent ho odiava i no tracto els homes ni com a inútils ni com a reis, però com que no n'hi va haver en la meva infància, la seva presència em fascina, és una cosa que estic superant", assegura amb la mateixa ironia amb la qual escriu.

La protagonista té, doncs, fascinació per allò que no coneix. Potser per això, en algun moment, descriu la llar com un "espant". "Creu que quan es faci gran ja no haurà de bregar amb la quotidianitat però aquesta quotidianitat arriba. Podríem dir que té una mica de fòbia a la permanència però a la vegada quan podria marxar, no marxa", reflexiona Tenenbaum. Hi ha pocs temes tabú per a l'escriptora argentina. Tampoc ho són els diners: "M'interessa molt com circula el tema dels diners. A la majoria de novel·les no se'n parla, com si els protagonistes visquessin de l'aire, eviten el tema i jo no el volia evitar –explica–. És el veritable tabú, sobretot en el món de la cultura, no pas el sexe; tothom parla de sexe!"

A la novel·la hi ha patiment però també ironia i sobretot aquesta voluntat de defugir l'etiqueta de víctima. Fins i tot el títol té un punt mordaç. ¿De quines malediccions parla Tenenbaum? Segons ella mateixa diu, de la terrible maledicció d'haver de prendre decisions.