Takis al Macba: fer visible l'invisible

BarcelonaL'artista grec Takis (1925-2019) va quedar fascinat per l'electromagnetisme: "M'agradaria fer visible aquest món invisible, incolor, no sensual i nu que no ens pot irritar la vista, el gust ni el sexe", deia l'artista. Va aconseguir-ho, com es pot veure a l'exposició que li dedica el Macba, amb unes obres que trenquen els límits de la pintura i l'escultura: "Takis va dislocar els llenguatges de l'escultura i la pintura perquè va integrar les energies que ens envolten", afirma Teresa Grandas, conservadora del Macba i comissària de la mostra, que és una coproducció del Macba, la Tate Modern i el Museu d'Art Ciclàdic d'Atenes. "La seva obra representa una ruptura literal i metafòrica amb els llenguatges artístics", subratlla la comissària. A més de la Tate Modern i la fundació del mateix artista, les obres provenen d'altres institucions com el Centre Pompidou de París, el Guggenheim de Nova York i la Menil Collection de Houston.

Panagiotis Vassilakis, àlies Takis, va néixer a Atenes el 1925 i a mitjans dels anys 50 es va traslladar a París, on va esdevenir una figura destacada dels cercles artístics de la ciutat. Va morir l'agost passat poc després de l'obertura de l'exposició a la Tate Londres, però encara va poder estar al cas dels detalls del projecte. "Va participar en la preparació de l'exposició durant més de dos anys", diu Michael Wellen, conservador d'art internacional de la Tate i comissari de la mostra en aquest museu juntament amb Guy Brett. La relació de Takis amb el Macba es remunta a l'exposició del museu Camps de forces (2000), comissariada precisament per Brett, que després va dipositar una de les seves obres al museu. A tall d'anècdota, John Lennon i Yoko Ono es va conèixer en una de les seves exposicions.

L'afany per dislocar la pintura i l'escultura

"Takis va començar a treballar de manera autodidacta i va anar estilitzant les formes", explica Grandas, que ha concebut un muntatge prou obert perquè els diferents vessants de l'obra de l'artista dialoguin. És el cas de les escultures primerenques, entre les quals hi ha una figura masculina que recorda un ídol ciclàdic, i Camps magnètics, l'evocació d'un camp amb flors i insectes realitzada amb cables i imants. A continuació hi ha les obres que potser són les més reveladores del recorregut: un conjunt de nou Musical que l'artista va voler expressament que formessin part de l'exposició. Són les que representen millor la manera com Takis va saber jugar amb el so, les arts plàstiques i el magnetisme. També va fer-ho amb la llum, com es pot veure en una altra obra que evoca els senyals de circulació de les vies ferroviàries.

Un detall curiós d'aquests treballs és que Takis va promoure que se'n fessin edicions a un preu molt assequible amb l'afany de democratitzar l'accés a l'art, un tret que comparteix amb l'artista que hi ha exposada actualment a la segona planta del museu, l'alemanya Charlotte Posenenske. "L'home construeix per al seu propi ús túnels i sortides, símbols per escapar de la mort. Hem desterrat al desert els símbols sagrats i els hem substituït per ulls elèctrics", va escriure Takis sobre aquests treballs.

Teresa Grandas ha concebut el muntatge de l'exposició amb dues cares, i a la posterior hi ha col·locat abundant material documental sobre Takis per explorar altres vessants de la seva trajectòria, com l'amistat amb els autors de la Generació Beat, el pas pel MIT de 'Art Workers Coalition