Aleksiévitx, un Nobel humà i compromès

Barcelona"Actualment el poble rus viu amb un sentiment de derrota. Durant 35 anys m’he ocupat d’estudiar aquesta civilització enorme. Crec que és la meva obligació com a escriptora. Si no entenem què vam fer malament, mai no superarem el nostre passat”. Són paraules de l’última guanyadora del premi Nobel de literatura, la periodista i escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx (Minsk, 1948). El seu nom havia començat a sonar a les travesses de l’edició anterior -que va distingir el francès Patrick Modiano-, però ha sigut aquest any, en plena ràfega de bombardejos russos a Síria, i un dia després de la commemoració de l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia, que va tenir lloc el 7 d’octubre del 2006, quan l’Acadèmia Sueca s’ha decidit per una autora de qui ha destacat “l’escriptura polifònica” i que els seus llibres són “un monument al patiment i al coratge ambientat als nostres temps".

Entre les particularitats de la seva obra, un híbrid entre la recerca periodística i la ficció, destaquen l’observació i anàlisi de diversos conflictes bèl·lics i catàstrofes de primera magnitud. A Voces de Chernóbil (1997) va exposar les conseqüències del desastre nuclear, havent recollit nombrosos testimonis i oferint-ne una visió d’impacte, desoladora. A Los chicos del latón (1992, Debate la publicarà en castellà l’any que ve) aprofundia en les causes i conseqüències de la guerra entre Rússia i l’Afganistan de la dècada dels 80. I a Un temps de segona mà. La fi de l’home roig (que Raig Verd publicarà aquest octubre en català i Acantilado en els pròxims mesos en castellà) parla dels últims 20 anys de la història de Rússia i de com el final del règim soviètic ha afectat les persones que creien que aquesta era l’única forma ètica de vida. Debate ultima la traducció d’un dels llibres més importants de l’autora, La guerra no tiene nombre de mujer. Al novembre es podrà llegir aquesta extensa aproximació a la participació de desenes de milers de dones soviètiques en la Segona Guerra Mundial, aspecte que fins al moment de la publicació del volum (1988) era poc conegut.

Creadora de la ‘novel·la de veus’

En la mitja dotzena de llibres que ha escrit, Aleksiévitx ha treballat el seu propi gènere literari, la novel·la de veus, en què fa parlar la gent del carrer per explicar la història recent de la Unió Soviètica i dels estats que en van formar part, com ara el règim bielorús, amb el qual ha mantingut una relació conflictiva. Perseguida pel règim de Lukaixenko, va abandonar el país l’any 2000, i després d’una dècada a París, Göteborg i Berlín va tornar a Minsk, on ahir mateix va oferir una roda de premsa polèmica a la seu del PEN Internacional. “Respecto el món rus de la literatura i la ciència, però no el món rus de Stalin i Putin -va dir-. Tampoc m’agrada aquest 84% de russos que criden a matar ucraïnesos”. Hores després, el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov, va lamentar aquestes declaracions: “Pel que sembla, la Svetlana no té totes les dades per fer una bona valoració del que passa a Ucraïna”.

Al migdia, la secretària permanent de l’Acadèmia Sueca, Sara Danius, destacava que en l’obra d’Aleksiévitx “els fets històrics són un pretext per explorar la individualitat i l’ànima humana”. El que fa és escriure “una història de les emocions”. És la catorzena dona que guanya el Nobel, i la primera en llengua russa, precedida per cinc homes: Bunin, Pasternak, Xólokhov, Soljenitsin i Brodsky.