Susana Solano es retroba amb Barcelona a la Fundació Suñol

Barcelona“Barcelona té una memòria molt feble”, es lamentava fa pocs dies Sergi Aguilar, escultor i director artístic de la Fundació Suñol. Ho deia arran dels onze anys que han passat des que l’escultora Susana Solano (Barcelona, 1946) va exposar per última vegada a la ciutat, a la galeria Senda, fins a Vol rasant, la mostra que acaba d’obrir la fundació. Solano està considerada una de les grans artistes catalanes i espanyoles de la segona meitat del segle XX. Exponent de la primera generació de creadors que va sorgir després del franquisme, les institucions públiques la van promoure als anys 80 i 90. Però la falta de continuïtat d’aquestes polítiques culturals ha fet que el seu nom i el d’altres de la seva generació hagin quedat en un segon pla en les últimes dècades. L’any passat Solano va instal·lar a la Universitat Pompeu Fabra Cantata, un fris d’acer de més de 20 metres en homenatge al filòsof Eugenio Trías i després de l’exposició de la Fundació Suñol seguirà treballant a Catalunya: està preparant una instal·lació entre vinyes i oliveres a la Vinya dels Artistes a la Pobla de Cèrvoles, a Lleida.

Vol rasant fa referència a l’horitzontalitat de la majoria de la dotzena de grans peces que omplen les sales de la fundació. Les ha seleccionades la mateixa artista i estan datades entre el 1986 i el 2011. Tot i aquesta idea genèrica que les aglutina, crida molt l’atenció la diversitat de materials amb què estan realitzades, com el ferro, el plom, el plàstic, el vidre, el bronze, la ceràmica i l’acer inoxidable. “Susana Solano dóna una lliçó amb els materials, perquè no són determinants, sinó que són una conseqüència de l’obra”, va explicar Sergi Aguilar.

A Susana Solano no li agrada explicar les seves obres. Tal com es pot llegir al llibre de Marta Llorens que s’ha publicat amb motiu de l’exposició, l’artista demana a l’escultura “que no sigui immediata en la seva lectura ni en el seu procés, i que mantingui en mi l’indesxifrable; [...] el meu treball no pretén narrar”. “Sempre hi ha un detonant per començar una obra, i sempre es va modificant”, va explicar l’artista sobre el seu procés de creació. “No et pots oblidar de la teva relació amb l’entorn -va afegir-. Som un arxiu d’experiències, hi ha associacions que a vegades són inconscients”. Així doncs, queda en mans dels espectadors endinsar-se en cadascun dels treballs i implicar-s’hi. S’hi pot observar una lectura personal de la tradició, des de Jorge Oteiza, el britànic Anthony Caro i els escultors minimalistes fins a la nord-americana Sherry Levine. Amb tot, Solano porta els referents al seu terreny i els elabora amb els seus records personals, els seus viatges -és fundadora de l’associació Wadabee-Níger- i les formes de la natura, per esmentar tres dels motius recurrents. Els seus treballs són a la vegada abstractes i estan plens de ressons que els fan més accessibles. Un altre fet que crida l’atenció és que l’artista no realitza maquetes de les seves escultures, sinó que hi treballa directament.

A més de les peces de grans dimensions, la mostra inclou dues vitrines amb petites escultures i la sèrie de collages Dibuixos Giotto, inspirats en els paisatges rocosos dels frescos d’aquest artista.