Surrealisme i disseny, un amor productiu

BarcelonaAndré Breton va tancar la novel·la Nadja (1928) amb una sentència que havia d’afirmar la potència política del surrealisme: “La bellesa serà convulsiva o no serà”. És a dir, l’art havia de trasbalsar la tranquil·litat d’una societat, remoure els fonaments de tot plegat. Dalí, surrealista més eròtic i festiu, hi va replicar que “la bellesa serà comestible o no serà”, una citació que a la llarga ha fet més fortuna per situar el surrealisme en l’imaginari popular i que en part ha contribuït a desactivar el potencial trasbalsador. La línia daliniana també és la que predomina a l’exposició Objectes de desig. Surrealisme i disseny 1924-2020 del Vitra Design Museum alemany, que es pot visitar a CaixaForum de Barcelona fins al 7 de juny.

El propòsit, expressat amb 285 objectes desplegats en quatre àmbits, és mostrar la relació entre surrealisme i disseny, un amor ben productiu. No és, per tant, una mostra antològica sobre el surrealisme, sinó, com diu el comissari de l’exposició, Mateo Kries, una manera de comprovar la persistència de la influència de “l’actitud surrealista, l’element de sorpresa i de subversió” en el món del disseny.

Per això Kries situa a la part final de la mostra el videoclip de la cançó Hidden place de Björk, del 2010, en què la realització d’Inez van Lamsweerde i Vinoodh Matadin juga amb la fotografia Llàgrimes de Man Ray, del 1932. I també la tetera amb forma de crani de porc feta per la dissenyadora Wieki Somers el 2003, que estira el fil dels objectes quotidians subvertits per Meret Oppenheim, com la planxa amb claus, potser l’exemple més genuí de la rebel·lió de l’objecte surrealista contra el dogma funcionalista dictat per Louis Sullivan, de l’Escola de Chicago, segons el qual “la forma segueix la funció”.

“La funció d’un objecte no sempre és pràctica, també pot fer-nos veure l’entorn des d’una altra perspectiva. I durant els últims cent anys els dissenyadors han fugit d’aquell dogma, alliberant la forma i descobrint que l’objecte té una importància en la nostra percepció, en la nostra emoció”, argumenta Kries, que a l’exposició fa prevaldre el factor artístic i decoratiu per sobre de la utilitat més mundana. És un punt de vista que condiciona totalment la mostra perquè defuig conscientment la possibilitat d’un disseny surrealista i funcional alhora. A més, el subjectivisme, fonamental en la pràctica surrealista, queda colgat sota un relat expositiu massa convencional en què no hi ha cap element que subverteixi la mateixa exposició. La gran paradoxa d’Objectes de desig és presentar un art aparentment subversiu d’una manera molt polida i conservadora. No hi ha cap objecte quotidià anònim que distorsioni la passejada, ni estris de funcionalitat estricta descontextualitzats per la mirada, com ho seria una eina quirúrgica, surrealista per a qui l'observi sense saber-ne la funció.

La llengua franca surrealista

Deixant de banda el debat teòric, l’exposició es pot gaudir sobretot per l’interessant diàleg entre els esperits surrealistes del passat i del present, com ara Tour, la taula amb rodes de bicicleta en comptes de potes que va fer Gae Aulenti el 1993 i que recorda un ready-made de Marcel Duchamp. O el Llum-cavall (2003) dels dissenyadors Front, que comparteix ànim descontextualitzador amb Magritte i De Chirico. Com diu Kries, “el surrealisme no era una estètica, sinó una actitud”, i per tant funciona com a llengua franca conceptual. Això permet aixoplugar sota un mateix sostre la làmpara Porca miseria! (2000) d’Ingo Mauer, l’àtic del col·leccionista Carlos de Beistegui dissenyat per Le Corbusier el 1929, l’oli dins de formatgera Això és un formatge de Magritte (1936), la “biologia sintètica” dels vestits creats el 2018 per la dissenyadora Iris van Herpen, la pintura El lleó (1925) de Miró i les creacions amb impressora 3D d’Audrey Large.

Un altre atractiu és veure el fruit de col·laboracions entre artistes i dissenyadors, com els vestits onírics d’Elsa Schiaparelli inspirats per Salvador Dalí. Potser el cas que millor il·lustra la tesi de l’exposició és la història dels llavis del Retrat de Mae West que pot utilitzar-se com a apartament surrealista (1935). El llavis van saltar del quadre per esdevenir sofà gràcies a la col·laboració de Dalí amb Schiaparelli i el col·leccionista Edward James. En aquest cas, el sofà semblava cridar que “la bellesa serà incòmoda o no serà”, però incòmoda en el sentit menys poètic i polític. Quatre dècades més tard, Oscar Tusquets va redissenyar el sofà, i el col·lectiu italià Studio 65 en va fer Bocca, un altre sofà com a homenatge al de Dalí però inspirat en els llavis de Marilyn Monroe i que es pot veure a l’exposició de CaixaForum.