'El hijo': els superherois també poden fer por

Direcció: David Yarovesky. Guió: Brian i Mark Gunn. 91 min. EUA. Amb Elizabeth Banks, Jackson A. Dunn i Jennifer Holland.

Els superherois dominen la taquilla i s’han convertit en els mites més potents de la cultura popular. Ara bé, deixant de banda estratègies industrials i de màrqueting trencadores i la revolució narrativa de l’univers expandit dels còmics aplicada al cinema –fites que s’han de valorar–, el grapat de títols que estan fent possible aquest fenomen segueixen uns patrons bastant tancats, en què els experiments i les sorpreses gairebé no hi tenen cabuda. Les propostes que han utilitzat un model diferent es poden comptar amb els dits d’una mà i no els faríem servir tots. 'El hijo' és una d’aquestes excepcions, i s’inscriu amb lletres d’or dins de les rareses del gènere.

La pel·lícula de David Yarovesky és important perquè demostra que es poden fer coses noves dins de l’univers superheroic i alhora referenciar un munt de clàssics. Un film modest en les seves pretensions però gran pel que acaba aconseguint: una glopada d'aire fresc i una fuetada seca i violenta a la grandiositat de produccions com 'The Avengers' i 'Aquaman'.

Definida com una versió juvenil de 'Superman' en clau de terror, 'El hijo' sorgeix de la imaginació dels guionistes Mark i Brian Gunn, cosí i germà respectivament de James Gunn, productor del film i responsable també de 'Guardians de la Galàxia', la saga més original de Marvel Studios. Amb només 7 milions de pressupost i 91 minuts de durada –xifres molt allunyades de les superproduccions de Hollywood–, la família Gunn posa en solfa un cru i sanguinolent 'american gothic' sobrenatural protagonitzat per un nen amb superpoders vingut de l’espai exterior que representa l’encarnació absoluta del mal. Com si es tractés del Jason Voorhees de 'Divendres 13' o del Michael Myers de 'Halloween', el noi preadolescent de Brightburn (nom del poble fictici on passa l’acció) porta una màscara –una caputxa de llana– i mata sense remordiments de la manera més esfereïdora possible. El viacrucis que viuen els pares adoptius, dos grangers que no poden tenir descendència i que reben com una benedicció l’arribada d’un nadó alienígena, és emocionalment versemblant. En el seu camí tràgic cap a la veritat, reconèixer la natura monstruosa del seu fill, queda al descobert l’ambigüitat moral d’un pare i d’una mare de bon cor però còmplices de la barbàrie.

La direcció de Yarovesky, atmosfèrica i sòlida, fa gala d’una economia narrativa en la posada en escena que enriqueix el relat. Des del primer minut sabem que l’aparença de normalitat és falsa i que l’horror no trigarà a arribar. 'El hijo' s’atreveix a transitar per unes dreceres obscures i viscerals inèdites en el cinema comercial nord-americà recent, una experiència pertorbadora que juga de forma sàdica amb les expectatives de l’espectador.