El repte de ser mare i superheroïna

Barcelona"¿Al cinema, quantes superheroïnes tenen fills?", pregunta Alice Winocour. L’entrevistador s’ho rumia una estona. "Potser Linda Hamilton a Terminator 2?". Sense pretendre-ho, acaba de demostrar la tesi de la directora francesa: cal gratar molt per trobar en el cinema representacions heroiques de dones amb fills. Aquesta és una de les idees de fons de Próxima, la tercera pel·lícula de Winocour, que aquest divendres arriba als cinemes després de guanyar el Premi Especial del Jurat de l’última Festival de Sant Sebastià.

Al film, Eva Green encarna un arquetip tradicionalment masculí: el d’astronauta que es prepara per viatjar a l’espai. Alguns dels temes són els habituals d’aquesta mena d’històries: la competició amb els altres aspirants, la relació amb els companys de missió, la duresa de l’entrenament... Però també hi ha un conflicte inèdit: el dolor i la culpabilitat que sent Green davant la perspectiva d’abandonar més d’un any la seva filla petita. Un sentiment que, a més, s’esforça per amagar als seus col·legues i potser també a ella mateixa. "En la vida real, la majoria de les astronautes són mares però mai parlen dels fills, perquè saben que, en la seva professió, ser mare està considerat una debilitat –explica Winocour–. Però curiosament, una astronauta canadenca em va dir que tenir fills, per a ella, va ser el millor entrenament per ser astronauta, perquè l’obligava a fer moltes coses en paral·lel i fer-les totes bé".

Winocour, que és també coautora del guió de la nominada a l’Oscar Mustang, també es va preparar intensament per dirigir Próxima: "Vaig passar dos anys treballant amb els astronautes de l’Agència Espacial Europea. I no tenia la sensació d’estar documentant-me, sinó d’entrenar-me amb ells". Gràcies a aquesta relació també va aconseguir rodar en els centres reals d’entrenament. "Són llocs que no es filmen mai perquè, en realitat, són bases militars", diu. L’experiència va fer que sentís una gran admiració pels astronautes. "La preparació és molt dura per un motiu: els nostres cossos estan dissenyats per viure a la Terra i no es fàcil per ells abandonar-la. A l’espai, les condicions són inhumanes: es perd el sentit de l’equilibri, la visió es debilita i creixes de 7 a 10 centímetres, un fet que provoca dolors terribles".

Una celebració de la Terra

La ironia, assenyala Winocour, és que "com més et prepares per ser un habitant de l’espai, més sents el teu vincle amb la Terra". En una escena de Próxima, un astronauta rus enregistra el so del vent i els insectes per emportar-se’l a l’espai. "És una història real, m’ho va explicar un astronauta –diu Winocour–. I en vam parlar molt amb Ryūichi Sakamoto [autor de la banda sonora], perquè teníem clar que no volíem que la pel·lícula tingués una música espacial, a l’estil del 2001 de Kubrik, sinó molt terrenal. Per a mi, Próxima no és una pel·lícula sobre l’espai, sinó una celebració de la terra".

En el fons, tant el viatge a l’espai com la separació d’una filla són dos reptes que parlen del mateix: la fortalesa d’un vincle. No és casualitat que en el protocol rus de llançament de coets a l’espai una de les fases s’anomeni separació umbilical. "Des del primer moment, volia confrontar allò infinitament gran i allò infinitament petit, l’enormitat de l’espai i la intimitat de la relació entre una mare i una filla".

L’elecció d’Eva Green per interpretar la mare també va ser molt meditada. Winocour tenia clar que no volia una "mater dolorosa", sinó una lluitadora. "A més, l’Eva és una persona de l’espai, no toca de peus a terra –assenyala–. No és casual que aparegui en pel·lícules de Tim Burton i coses per l’estil. En ella hi ha una estranyesa similar a la que vaig observar en els astronautes. Però al mateix temps, no és una persona emocional. L’Eva és una guerrera. Si vas a un lloc com la Soyuz, has de ser dura". Que Green no fos mare en la vida real no va influir negativament a l’hora de fitxar-la. "Al contrari, em sembla genial. Per mi, la frase clau de la pel·lícula és que «no existeix la mare perfecta». No hi ha mares perfectes ni astronautes perfectes. Però et fan creure que per no tenir cura del teu fill durant uns mesos ets una mala mare. I és difícil viure amb aquest sentiment de culpa".