Els superbs vampirs de Nelson Valente a La Villarroel

'Sólo llamé para decirte que te amo'

La Villarroel. Fins al 10 d’octubre

Ens va meravellar amb El loco y la camisa (Teatre Romea, 2014) i des d'aleshores Nelson Valente ha trobat a La Villarroel, i més concretament a les sessions Off, el reducte per a les seves agudes i àcides mirades sobre les relacions personals. Si a El declive (Villarroel, 2018) es fixava en els vincles de dos matrimonis ja grans i a Els gossos (Villarroel, 2020) en l'aparent felicitat d’una família benestant, a Sólo llamé para decirte que te amo torna al nucli familiar i a la possibilitat de canviar la pròpia vida. Totes les seves propostes busquen desmantellar les aparences que regeixen les relacions socials o familiars.

En aquest cas es tracta d’una família força peculiar. La mare, la Patricia, separada, tira endavant una casa on conviu amb els dos bessons ja prou grandets però exasperadament inútils, l'ensopida nòvia d’un d’ells, la germana soltera i envejosa i una mare/àvia que amb 70 anys ja fets continua gaudint de les delícies de la vida. La primera escena és ben eloqüent. La mare rep una trucada d’algú que, per la seva actitud, sabem que va ser alguna cosa més que un amic. I no hi pot parlar per les irrupcions constants de la “simpàtica” família. Ni parlar ni fer cap altra cosa. Envoltada de vampirs familiars, sobreviu al constant xantatge emocional sense fer mal a ningú però oblidant-se de si mateixa. Tindrà una oportunitat? O la màquina infernal de la família li passarà per sobre?

Valente té un do especial per a la comèdia domèstica habitada per personatges pròxims als quals despulla amb una esgarrifosa naturalitat i grans dosis d’humor negre, i un gran talent per a la direcció dels actors i les actrius, en aquest cas argentins com ell tret de Roser Batalla, que s’acobla amb facilitat a la parla de Buenos Aires. Mayra Homar encapçala, doncs, un excel·lent repartiment de set intèrprets que no necessita sinó una taula i un sofà per fer-nos passar una estona deliciosa.