Una superba i existencialista Hedda Gabler

Barcelona“Filla del seu pare és una reescriptura total del clàssic”, escriu Pau Miró, director d’aquesta revisió del gran personatge ibsenià. Una reescriptura concebuda sobre el triangle format pel marit Jørgen Tesman, l’escriptor i antic amant Eilert Løvborg, i Hedda Gabler, traslladats a un àtic dels nostres dies amb vistes però sense senyal d’internet. La notable dramatúrgia d’Aleix Aguilà conserva, no obstant, els trets argumentals i el fons del conflicte, tot i que prescindint de la presència del jutge Brack i del seu xantatge elimina el motiu principal del suïcidi de la protagonista de l’original, que aquí es justifica per l’absurd de la vida que l’empresona. Una Hedda Gabler superba, dominant, fins i tot cínica, plena d’una mena d’existencialisme sorgit de la seva incapacitat d’estimar i que genera un nihilisme destructiu per als altres i per a ella mateixa.

L’actualització funciona molt bé. No direm que és una obra radicalment nova, però sí una mirada innovadora, profunda i ben estructurada, servida per uns esplèndids intèrprets. Sobretot quan la funció supera la deriva inicial, afavorida pel que Pau Miró entén com un inici vodevilesc que busca, i troba, les rialles dels espectadors, que, afortunadament, desapareixen amb l’arribada del turmentat Løvborg amb el seu nou manuscrit.

En una brillant composició, Júlia Barceló domina la funció des de l’actitud, entre arrogant i cruel, i amb les rèpliques. Pau Vinyals exagera deliberadament la mediocritat de Tesman, i Pol López ens apropa un Løvborg trencat pel rebuig de Gabler i la recerca d’un amor segur. Molt atenta la direcció d’actors de Miró, en una recomanable posada en escena de poderosa teatralitat des del sorprenent tret inicial.