'Sueños de una escritora en Nueva York': ¿com seria tenir Sigourney Weaver com a cap?

'Sueños de una escritora en Nueva York'

(3 estrelles)

Direcció: Philippe Falardeau. Guió: Philippe Falardeau a partir de la novel·la de Joanna Rakoff. 101 min. Canadà i Irlanda (2020). Amb Margaret Qualley, Sigourney Weaver i Douglas Booth. Estrena als cinemes

Durant una festa literària, el Don, l'insofrible xicot de la Joanna, la protagonista de Sueños de una escritora en Nueva York, llança uns comentaris despectius sobre la mítica revista The New Yorker: la seva ficció està passada de moda, una de les seves seccions és "cursi"... Tot plegat també podria aplicar-se a aquest film voluntàriament anacrònic. El Don és un personatge odiós, però té certa raó. Són els anys 90, la revolució digital està a tocar, sona el Connection d'Elastica i els escriptors joves citen amb reverència Thomas Pynchon i no J.D. Salinger ("¿No havia mort?", li pregunten a la Joanna els seus amics sobre l'esquiu autor de Franny i Zooey). La mirada reprovatòria de la jove cap al seu xicot condensa el punt de vista d'una pel·lícula que construeix una mirada nostàlgica cap a un món en vies d'extinció: la Joanna aspira a publicar (en paper) a The New Yorker, ha de fer un esforç per llegir autors vius i li agrada seure a la luxosa (i molt démodé) cafeteria del Waldorf per menjar-se un cheesecake que no es pot permetre.

Philippe Falardeau ha fet un film obertament passat de moda i amb un to líric, somiador, de vegades una mica embafador, que podria definir-se com la versió lluminosa i amable de The assistant o de la molt més àcida El diable vesteix de Prada. Margaret Qualley presta els seus ulls enormes a aquesta encarnació irresistible d’entusiasme juvenil que és la Joanna: una aspirant a escriptora que treballa com a assistent d'una poderosa agent literària (Sigourney Weaver, imponent) que representa, entre d'altres, Salinger. Podríem retreure al director de Professor Lazharhaver passat de puntetes per l’obra del creador de Holden Caulfield, però el motiu està justificat: la Joanna és l'autèntica protagonista d'un relat que, malgrat la seva ingenuïtat, narra de forma efectiva un procés d'enfortiment d’una autonomia femenina –de recerca d'una veu pròpia, en definitiva– on Salinger i el seu llegat actuen com a font d'inspiració.