Sueño de invierno

“Una obra mestra és aquella pel·lícula que mai deixa de dir tot el que ha de dir”, comentava Jaime Chávarri a propòsit d’ Arrebato d’Ivan Zulueta. I tot que és massa aviat per estar segur de si Sueño de invierno és una obra mestra o no, sí que és cert que estem davant d’un film que diu moltes coses i durant molta estona. Potser, fins i tot, es podria acusar Nuri Bilge Ceylan d’excés de discurs. Però no de lentitud o d’haver fet un film on no passa gaire res. Al contrari! Passen massa coses i, probablement, no totes es puguin copsar en un únic visionat. Com en algunes obres d’Ingmar Bergman, en la història d’aquest actor retirat a Anatòlia que regenta un hotelet amb la seva germana i la seva dona hi ha moments que un voldria pitjar el pause per assimilar tot el text i el subtext d’alguns diàlegs. Perquè aquest és un film molt dens i molt parlat sobre les derives existencials d’un personatge que se sent cada vegada més desorientat respecte al seu entorn. Tot se li fa estrany: la família, la parella, els amics, el paisatge, el clima i fins i tot la identitat de classe.