La subversió sentimental de Manos de Topo

BarcelonaEl quart disc de Manos de Topo, Caminitos del deseo (2014), no és un retrat de la Barcelona convulsa del present ni un manual revolucionari. Si més no, no ho és de manera explícita, perquè el cor de les cançons segueix sent la tragicomèdia que envolta les relacions sentimentals i que el quintet explora des del pop, tot i que aquesta vegada amb una foscor instrumental que pot recordar el tremendisme de Nick Cave. “El que passa és que moltes lletres parlen del descontentament vers una ciutat que s’està transformant en un lloc que no ens agrada i que t’impedeix fer coses que t’agradaria fer”, explica Miguel Ángel Blanca, cantant del grup que completen Alejandro Marzoa (teclat), Rafael de los Arcos (bateria), Edu Campos (baix) i Sara Fontán (violí).

Aquest sentiment d’enuig, que segurament serà present en el concert de divendres a La [2] de l'Apolo (21.00 h), té l’expressió més contundent a la cançó Tus bombas del Liceo, que reflexiona amb melancolia sobre la subversió i es pregunta per què no es cala foc a la Diagonal. També ho és, però d’una manera més metafòrica, Bragas bandera, en què parlen d’una reina de la frivolitat que podria ser Barcelona i on les celebracions haurien de ser amb còctels Molotov. “És aquella frivolitat de pensar que érem en una festa on tot era superguai i semblava que tothom havia inventat alguna cosa i se sentia especial. És una mica el que li passa a Barcelona, que s’ha posat un camuflatge per ser superespecial i s’ha tapat els ulls per no veure el que està passant”, diu Blanca.

Comunisme en roba interior

Des que van debutar amb Ortopedias bonitas (2007), Manos de Topo han fet servir l’amor i les relacions personals per bastir un discurs “molt dramàtic” que interpreten amb “un to de burla”, recorda Blanca, tot un admirador de la passió interpretativa de Camilo Sesto. En el nou disc no han perdut “ni l’humor ni la ironia” -evident en versos com “comunismo en ropa interior”-, però tot plegat resulta “més explícit”. Per exemple, a Democracias y desgracia, en què defensen que el vandalisme pot ser un missatger de l’amor.

“Siguem subversius!”, exclama Blanca, que tot i així reserva la seva poètica més radical per a Medievo, el projecte que comparteix amb David Medina. Subversiu és també el títol Caminitos del deseo, que fa referència a “les subversions urbanístiques”, dreceres que la ciutadania construeix al marge dels camins oficials. Ara Manos de Topo han decidit tirar pel dret, autoeditar el disc i autogestionar la seva carrera. “Intentem trobar el camí que ens sigui més favorable com a col·lectiu. El risc és més gran, però estem satisfets amb el disc i vivim aquesta etapa amb il·lusió. Després de quatre discos estem molt convençuts del que és Manos de Topo. No tenim por”, diu Alejandro Marzoa.