'Stray dogs': resistència humanista passi el que passi

BarcelonaDirecció: Tsai Ming-liang. Guió: Song Peng Fei, Tsai Ming-liang i Tung Cheng-yu. 138 min. Taiwan i França (2013). Amb Lee Kang-sheng, Yang Kuei-mei i Lu Yi-Ching. Disponible a Filmin a partir del 15 de maig

Lluny de considerar-lo un fet extraordinari, Tsai Ming-liang integra el context postapocalíptic com el paisatge de fons quotidià dels seus personatges. Una perspectiva ara visionària que el cineasta taiwanès ha convertit en un dels trets identificatius de la seva obra des dels inicis. Tsai forma part dels noms de referència d'aquell boom del cinema asiàtic que va marcar el tombant de segle. Els seus films actualitzen el sentiment de solitud en les megalòpolis del segle XXI des d'aquests escenaris en què la possibilitat d'utopia urbana queda erosionada per les pluges o les sequeres sempre persistents. Els protagonistes, encarnats invariablement per Lee Kang-sheng, vagaregen per una ciutat en què el distanciament social ha esdevingut norma.

Mentre esperem que ens arribi el seu nou llargmetratge, Days, Filmin recupera just l'anterior, la magistral Stray dogs. Com si el taiwanès revisés cert imaginari del neorealisme des del seu estil més proper a la posada en escena abissal de Michelangelo Antonioni, aquí els personatges marginals típics del seu cinema agafen una dimensió social concreta: són una família empobrida i sense llar a Taipei, amb el pare que es guanya les garrofes fent d'home anunci (a la manera del protagonista del primer gran film sobre l'urbs com a devoradora de l'individu, The crowd, dirigit King Vidor el 1928). El cinema de Tsai suposa una resistència a les formes narratives hipertrofiades de l'audiovisual contemporani. I Stray dogs troba els seus moments àlgids en recursos cada cop més insòlits en aquest sentit: a banda de l'escena en què el protagonista devora una col entre la desesperació i l'impuls eròtic, el pla fix de la cara de Lee mentre aguanta un cartell enmig del trànsit i amb el vent en contra anticipa la seqüència final, en què l'enquadrament sostingut sobre els personatges funciona de mecanisme transfigurador de les seves emocions... i de les nostres.