Still Morris: “Poder dir que sóc músic és un gran alliberament”

BarcelonaFins fa un any Eloi Pardo (Barcelona, 1956) era “el banquer rocker”. Ara que s'ha jubilat i ha deixat enrere la seva feina com a alt directiu de banca, les coses han canviat. “Poder dir que sóc músic és un gran alliberament”, explica el cantant i guitarrista, resident a Palma, que actua sota el nom de Still Morris. Amarat pel caràcter del rock dels anys 70, i amb referents com Neil Young, Creedence Clearwater Revival i The Who, va començar publicant discos en anglès, però aquest any ha fet el pas al català amb l'àlbum Accés obert (Blau-Discmedi), que aquest dissabte presenta a la Sala Sidecar de Barcelona a partir de les 23.30 h.

¿Des de quin sentiment has fet aquest disc?

Tot el que havia fet fins ara, que era pràcticament complir un somni, ha sigut un rodatge per arribar a un punt de partida. Jo crec que aquest disc, malgrat la meva edat i que ja porto set o vuit anys de rodatge, obre un camí. Tota la resta ho veig ara com una manera de provar, d'experimentar, de retrobar-me amb la música i de trobar el meu estil. I ara que he pogut expressar-me en la meva llengua i amb el meu sentiment, crec que aquest disc obre una línia.

¿Has notat si la llengua influeix en la manera de compondre?

La llengua afecta molt, però aquest disc ha sigut una mica experimental en aquest sentit, perquè el vaig construir en anglès, com els anteriors. I quan estava fet, un periodista em va insistir que havia de fer un disc en català. Vaig fer una prova amb tres temes que ja tenia, i vam veure que funcionava. Era una barreja curiosa perquè no hi ha tant de rock clàssic en català.

¿Recordes si la música que escoltaves quan eres adolescent té a veure amb la que fas ara?

Sí, totalment. De fet, no he deixat de sentir la mateixa música. Escolto molta música, però al final sempre acabo amb els clàssics: Bob Dylan, Neil Young, Lou Reed, Creedence Clearwater Revival, Eric Clapton, The Who, Led Zeppelin, The Doors, Queen...

A la cançó 'Al teu costat' parles de “somnis lligats”. ¿Tens somnis lligats a la música?

Tot el que faig és anar complint somnis. Era un somni gravar un disc, i aquest és el cinquè. Mai hauria pensat que tocaria en sales que jo considerava mítiques com l'Apolo, el Bikini o ara aquest dissabte al Sidecar. Tot això són somnis complerts. I fer la meva pròpia música ja és un somni.

Fa un any que estàs jubilat de la banca. ¿Tens somnis lligats a l'exercici de la professió de la banquer?

No. No tenia somnis. Tot el que m'ha anat donant la feina ha sigut un regal. La veritat és que no tenia l'ambició d'arribar enlloc. I em va anar bé perquè és un ofici molt relacional. Entres dins les economies domèstiques, les institucions, la societat, les empreses. És una finestra al món molt curiosa. Al final gairebé tot el que fem té repercussions econòmiques, o totes les decisions econòmiques tenen repercussions a les nostres vides. La banca té aquest punt d'interès en aquest sentit, per trobar-n'hi un, que no sé si en té cap més.

¿Creus que als músics professionals els caldria una mica de classes d'economia i de gestió?

Classes de vida, diria jo. No, d'economia no ho sé. L'economia és una ciència a la qual no li dono cap valor. És incapaç de preveure res, com ja s'ha demostrat. No sé si seria qüestió que fessin classes d'economia. El que no pot fer ningú és no tocar de peus a terra de tant en tant. Potser la meva feina m'ha servit per tocar de peus a terra en moltes coses.

El disc qui l'ha pagat?

Jo. Com que és en català, curiosament tinc una subvenció de l'Institut d'Estudis Baleàrics. És la primera que en rebré, però no cobreix ni de bon tros el que val fer un disc. És autofinançat. Tinc un contracte editorial amb Warner, que no fan res, absolutament res. Per portar el seu segell, es queda una part dels drets d'autor, que a sobre és poc i l'has de repartir. Però sempre dóna prestigi portar un segell com aquest.

A la cançó 'La terra esclata' parles de crits d'esperança. Esperança de què?

Quan vaig compondre aquesta cançó, tot el procés català estava molt calent, i sobretot estava molt calenta la intransigència del govern espanyol amb el tipus de via de solució. Així que vaig tenir una necessitat d'expressar-me subtilment en una cançó, i vaig fer 'La terra esclata'. És l'única cançó que he fet que té un petit tint de sentiment patriòtic; aquesta i 'La vida no espera'.

És on cantes: “Ens estan robant la identitat”.

Sí.

Una altra cançó es titula 'Et bull la sang'. ¿Recordes què et feia bullir la sang quan treballaves als bancs?

Les injustícies en general sempre m'han fet bullir la sang, en tots els aspectes. I a la banca n'hi ha moltes. És un negoci brutalment piramidal, gairebé militaritzat i té totes aquestes connotacions de competitivitat interna mal entesa, d'enveges. És un món bastant fosc en aquest sentit, i més d'una vegada et fa bullir la sang, evidentment.

En les entrevistes de fa uns anys sempre s'insistia que eres “el banquer rocker”...

L'etiqueta aquesta de banquer rocker em va molestar molt al principi, i hi lluitava, però després vaig pensar que era un element de màrqueting, i vaig aprofitar-lo.

Però Still Morris sembla un pseudònim per amagar-te.

No. Quan vaig decidir sortir a la música i vaig decidir donar-li vida, era alt directiu en una entitat financera, la Banca March. Era un banc conservador, prudent, que no li agradava la publicitat, i tenir un dels seus primers directius tocant rock era... Bé, vaig crear un pseudònim, tot i que tothom sabia que era jo.

¿Recordes l'experiència de pujar a un escenari per primer cop?

Sí, va ser fabulós, impressionant. I ara sento el mateix. A vegades feia xerrades davant de mil directius, però el subidón d'adrenalina que tens pujant a un escenari encara que només hi hagi trenta persones a la sala és incomparable. El públic d'una conferència o d'una jornada directiva és asèptic i hi va a aprendre o a escoltar el que diràs. En canvi, un concert és una connexió molt més íntima amb el públic. És comunicar sentiments, és actitud, i té un component emocional que no té res a veure amb l'altra cosa.

Ets més aviat extravertit en directe?

Sí, el meu referent és Bruce Springsteen. No arribaré mai a la seva força, però m'agrada transmetre força a l'escenari. A vegades em quedo afònic a la quarta cançó perquè sobreactuo.

Ara que tens més temps per tocar, ¿significa que seguiràs fent música?

Sí, ja estic component temes nous. Potser buscaré experimentar una mica. Aquest disc està molt produït, i ara estava pensant en un disc més imperfecte, entre cometes, més de banda, i potser faré un altre tipus de gravació, menys produïda però en la mateixa línia. Mentre em quedin forces seguiré.

I familiarment has tingut cap problema?

No, al revés. La dona i els fills m'han donat moltíssim suport, i m'ajuden amb les xarxes socials. Tinc un suport total. Els meus fills van conèixer el seu pare com a executiu, treballant catorze hores diàries, viatjant molt, i de sobte se'l troben en un escenari fent rock. Suposo que el primer dia era una mica allò de sentir vergonya aliena, però estan entusiasmats i m'ajuden i opinen.

Amb la teva experiència professional, ningú de la indústria discogràfica t'ha demanat consell?

No. És una indústria que hi és per reconvertir-se. Va per darrere de la societat, perquè no ha sabut trobar el camí. Es consumeix i es produeix més música que mai, però es venen menys discos que mai. És un contrasentit, i el músic és el que n'està pagant les conseqüències perquè viure de la música avui és una autèntica utopia. La indústria clàssica de venda de discos està en fallida total.

I els bancs no?

Uns quants sí que ho han estat, ja ho crec. Ho vam fer fatal tot, però jo no tinc la recepta. Europa és un frau, una colla de buròcrates, i no només econòmicament: mira el tema dels refugiats. També s'està demostrant que Espanya és inviable com a projecte.