Stephen Frears: "Si vols aprendre a fer pel·lícules, has d’anar al teatre"

PalmaLa meva preciosa bugaderia, Les amistats perilloses i Alta fidelitat són només tres títols de la carrera cinematogràfica del director anglès Stephen Frears. L'any passat havia de ser a Palma per recollir el premi Masters of Cinema de l'Atlàntida Film Fest, però la pandèmia no ho va permetre. Aquest 2021 no s'ha perdut la cita i ha arribat a Mallorca totalment caracteritzat de guiri: barret de palla, bermudes i samarreta ampla. Ha atès la premsa, encara que ha deixat que la màxima atenció se l'endugués la seva amiga Judi Dench.

Com vau saber que Judi Dench era la reina que cercàveu per a Victoria & Abdul?

No és complicat de veure. Els actors de teatre interpreten reis i reines, sobretot de Shakespeare, i són gent que pot fer de tot. Vaig saber que la Judi era poderosa perquè m'espantava i m'imposava a mi. Tampoc hi he donat gaires voltes. És bastant obvi.

Què té la reialesa que fascina els directors de cinema?

Shakespeare també va escriure sobre reis i reines. Diria que són un gran tema. Potser, i això ho estic pensant per primer cop, cerquem el nostre camí per arribar a entendre'ls. En qualsevol cas, crec que la reialesa és el més gran, la part més dramàtica de la vida anglesa. No ho sé, només ho estic pensant. Ara mateix, a Anglaterra no pots fer una pel·lícula llevat que hi surti una reina. És una llei.

Vàreu començar a fer feina en teatre, després vàreu passar al cinema. Quina relació hi ha entre les dues arts?

Si vols aprendre a fer pel·lícules, has d'anar al teatre. Recordo que li vaig dir això a un alumne i em va demanar per què. Li vaig dir que al teatre hi era tot sobre la dramàtica. I per què hem de conèixer el teatre? Perquè, al final, és d'allà on ve tot. Aprens a escriure, caracteritzar els personatges, els conflictes. Ken Loach també ho diu, s'ha d'anar al teatre.

Heu treballat en cinema i televisió. ¿Creieu que són dos mons que cada vegada s'acosten més, que la televisió acabarà per dominar el cinema?

Prenc decisions segons el material que tinc damunt la taula; si el material és interessant, m'és igual si és per a televisió o per a cinema. En general, fer pel·lícules espanta més, requereixen més diners i duen complicacions que no acostumen a ser a la televisió. Últimament he fet molta feina a la tele; han sigut projectes bons i n'he quedat content. El que determina la qualitat d'un producte no és si és per a televisió o cinema, sinó d'on sorgeix. Està molt clar quin tipus de pel·lícules faran els grans estudis de cinema, però no tenen a veure amb les que jo faig o el que a mi m'interessa. No sé mai si la gent tornarà a les sales de cinema. Hi ha algunes cintes que he dirigit que no sé si arribaran a les sales. Potser acaben segrestades per Netflix. Espero que hagin quedat bé.

¿Considereu que els intèrprets americans i britànics actuen diferent?

Quan vaig començar a treballar amb actors americans, vaig trobar que eren molt potents. Quan vaig fer La meva preciosa bugaderia, volia que ho fessin de manera molt teatral i no podien. Però, quan les càmeres començaven a rodar, eren fantàstics. Vaig adonar-me que havia perdut temps intentant fer-los fer coses que no podien fer i vaig començar a emprar les qualitats que ells tenien. Els actors britànics no estan entrenats d’aquesta manera, no tenen tradició cinematogràfica. Així que ho han d'aprendre. Comencen i aprenen a fer-ho. La Judi n'és un exemple. No sé com va, deu ser alguna cosa que apareix de molt endins.