"No és important fer mil piruetes, sinó fer plorar l'audiència"

BarcelonaDe passada per Barcelona, perquè Stanton Welch ha assistit a unes audicions que s'hi han fet aquesta setmana, el director artístic del Houston Ballet ha pogut presentar personalment el programa amb què el Festival Castell de Peralada apujarà el teló de la pròxima edició els dies 2 i 3 de juliol. I n'hi ha per fregar-se les mans. D'una banda, no només perquè és una de les companyies nord-americanes més rellevants que han trepitjat Catalunya, o perquè presenten un espectacle festiu pel seu 50è aniversari, sinó també perquè el programa és una combinació fascinant del florit treball coreogràfic que duen a terme al Houston Ballet, pioner a l'hora d'acollir ballarins d'altres procedències en el seu jaç. Van ser els primers, per exemple, a tenir una solista africana, el 1987, i el 1988 un principal asiàtic, Li Cunxin, que va abandonar la Xina per quedar-se en territori americà, una epopeia que Bruce Beresford va dur al cinema (L'últim ballarí de Mao).

La companyia porta a Peralada un doble programa: Tripple Bill inclou Clear, del mateix Welch, que la qualifica d'"abstracta, però amb un motiu", i interpretada amb música de Bach per set homes i una dona; In dreams, de Trey McIntyre i música de Roy Orbison, "molt americà, alegre, divertit i poc convencional", i Nosotros, de Welch, amb música de Rakhmàninov, "dotze passatges curts en els quals els ballarins poden mostrar la seva identitat sobre l'escenari". El segon dels programes és un ballet complert, Sons de l'âme, de Welch, amb música de Chopin interpretada en directe. Es va estrenar el 2013 als Champs Elysées de París amb Lang Lang, i presenta un diàleg entre dansaires i pianista. "Aquesta peça la vaig compondre pensant en la relació entre l'intèrpret i la música, ja que és essencial per a la dansa: sense la música la dansa no seria res", opina Welch. Els ballarins lluiran aquí un estil pur i clàssic en un ballet "íntim i personal".

Les taxes del petroli, al ballet

A banda de la diversitat cultural, el Houston Ballet té una història estretament lligada a la ciutat de Houston, als Estats Units. Va néixer el 1969 dins d'un programa de foment de les arts que, malgrat el pas dels anys, no ha perdut embranzida. Al contrari, Welch explica que la ciutat l'anima a ser arriscat i a experimentar: "Només en un lloc com Houston s'hauria pogut fer l'òpera Death man walking o Cruzar la cara de la luna", afirma somrient. Per aquest motiu, aquest australià fill de ballarins no va dubtar a deixar Sydney el 2000 per instal·lar-se definitivament als Estats Units. I el 2003 assumia el càrrec de director del Houston Ballet. "Aquesta companyia és l'edèn dels coreògrafs, perquè hi dediquem temps i diners". Interrogat sobre si les taxes del petroli texà van a parar al Houston Ballet, Welch deixa anar una riallada: "Una part sí, però en realitat ara Texas té com a economia principal la investigació mèdica. Per això ve gent d'arreu del món que vol una programació cultural de primer nivell, i l'art ja és la tercera economia de la ciutat i n'estem molt orgullosos". Dels 32 milions d'euros de pressupost anual, només 400.000 provenen de subvencions. La resta són patrocinadors i taquilles.

La companyia compta amb 61 ballarins i es renova constantment. A l'hora de triar nous membres en les audicions com la que s'ha celebrat a Barcelona, Stanton Welch ha explicat que la seva prioritat és la part interpretativa, i no tant la tècnica, que també s'exigeix. "No és important fer mil piruetes, sinó fer plorar l'audiència; no has de tenir un cos bonic, sinó atraure i enganxar el públic". Emmirallat amb la figura de la britànica Margot Fonteyn (1919-1991), el coreògraf també s'ha fet ressò de com les xarxes socials han afectat el món de la dansa: "Ara hi ha ballarins que són famosos al mòbil, però no sobre l'escenari". I ha reblat: "Alguns tenen un ego tan gran que no els permet treballar en equip".