St. Vincent sedueix massivament al Vida

Vilanova i la GeltrúEntre cançó i cançó el públic cridava tant que feien mal les orelles. Una noia en particular xiulava tan i tan fort que cada vegada que Annie Clark, àlies St. Vincent, acabava de tocar, rebentava uns quants timpans. Tant li feia que en comptes de Vilanova saludés Barcelona o Espanya; divendres, al Vida, se li va perdonar tot, perquè va oferir un concert d’aquells que queden gravats a la memòria.

Si bé sempre s’ha caracteritzat per cuidar la imatge i els aspectes escènics, amb 'Masseduction', el seu disc del 2017, St. Vincent presenta una idea d’espectacle total. Cantant, músics i pantalla formen un tot perfectament coreografiat que funciona com un rellotge suís. Perquè Annie Clark s’ha consolidat no només com una gran cantant i compositora de cançons –també és una guitarrista excel·lent, amb un estil molt particular–, sinó que insufla a tot el que fa un univers visual propi que provoca i sedueix a la vegada.

Amb la pintura de llavis correguda i un posat de nina de capsa de música que gira sobre ella mateixa, St. Vincent presenta en aquesta gira un personatge gairebé plastificat, que viu en un món de pròtesis i mutilacions, on la frontera entre la bellesa artificial i el terror s’acaba diluint. De fet, a excepció de la multinstrumentista i corista Toko Yasuda, els altres dos músics –Daniel Mintseris i Matt Johnson– apareixen sense cara.

L’aspecte visual, però, no va distreure de la música, i és que l’últim disc ofereix a la d’Oklahoma un repertori d’art pop espatarrant que va fer ballar amb peces 'dance-rock' futurista com 'Los Ageless' i 'Sugarboy' o la titular 'Masseduction' –on sembla la Prince del segle XXI– i emocionar amb 'New York' o 'Happy birthday, Johnny', només amb piano i situant-se més a prop del públic.

Franz Ferdinand, els altres grans caps de cartell de la nit, van oferir el que s’esperava d’ells: rock sòlid amb un peu a la pista de ball que explota, sobretot, quan fan sonar els seus grans 'hits'. De fet, tot el concert dels escocesos, amb nou disc al mercat, va semblar una preparació per anar a parar a l’èxtasi col·lectiu que encara provoca, 14 anys després, 'Take me out', la gran traca final.

La sorpresa

Durant la resta del vespre van destacar els concerts de Núria Graham i Tulsa a la Cova, els de The New Raemon & McEnroe i Rey Lobo al Vaixell i els d’Oso Leone –amb una proposta més R&B que ens fa esperar amb impaciència el seu imminent nou treball– i Nick Mulvey, cantautor britànic de melodies assolellades. Però la sorpresa de la nit, per a molts, va ser a la Cabana: els gallecs Esteban y Manuel, desconeguts per la gran majoria, van fer ballar de valent amb una proposta que parteix d’estils llatins com la cúmbia o el merengue i els passa per l'Auto-Tune, una mica de l’escola dels Za!, que van descarregar els ritmes dislocats del seu Pachinko Plex a continuació, però sense tanta experimentació i en versió envelat.