L'escultora Cristina Iglesias fa el cim a la badia de la Concha

Sant SebastiàL’escultora Cristina Iglesias (Sant Sebastià, 1956) sembla no tenir límits a l’hora d’explorar com les seves obres poden dialogar amb els espais més diversos i també amb la natura. Ha fet habitacions amb les seves característiques gelosies, peces suspeses com les que hi ha al Centre de Convencions Internacional de Barcelona, al Fòrum, i va convertir les portes de l’ampliació del Museu del Prado en un tapís vegetal. Iglesias, una de les artistes espanyoles més internacionals, també ha fet peces que recorden pous i capes freàtiques, i va submergir un reguitzell de les seves estances al mar de Cortés (Mèxic) per denunciar la sobreexplotació dels oceans. Ara acaba de presentar a Sant Sebastià l’obra que sent com “més extrema”, com diu ella mateixa, Hondalea (abisme marí en eusquera, o fons del mar), un roquerar de bronze colpejat una vegada i una altra per l’aigua i clavat dins les entranyes de la casa del far de l’illa de Santa Clara, al mig de la badia de la Concha.

“Vull que la meva obra desperti percepcions que a vegades tenim amagades, que t’emocioni, que et provoqui vertigen”, diu Iglesias. Malgrat haver llegit abans que l’obra funciona amb un circuit d’aigua dolça, fa l’efecte que està a mercè de les onades i que de sobte es pot veure alguna alga o algun cranc. “La idea és que entris en un lloc on no esperes trobar res d’una manera determinada”, afirma Iglesias, que posa en relleu que el seu treball és “una ficció inspirada d’una manera vaga i abstracta en les nostres costes”. Concretament, té trets de les superfícies de la muntanya de Jaizkibel. “Vam fer un motlle directe d’algunes superfícies, però en realitat són textures que després vam modelar a la foneria. M’agrada que la gent pugui sentir que tota l’illa per dins és de bronze”, diu l'artista.

La calma després d'una nit amb milers de llamps

Després d’una nit durant la qual van caure milers de llamps damunt Guipúscoa, aquest dimarts el mal temps ha donat una treva per poder fer el breu viatge a l’illa de Santa Clara en una de les històriques motores de la saga Aitona Julian. L’obra és com una “tempesta perfecta”, explica Iglesias, perquè és com “una tempesta en una cova, en una casa, en un far, en una illa”. També perquè ha suposat la recuperació d’un edifici abandonat des de finals dels anys 60. Un altre dels elements destacats és el viatge que cal fer per visitar-la. “El viatge forma part del llenguatge de la mateixa obra”, diu l’artista. La ciutadania va témer per l’impacte ambiental d'Hondalea en l’illa de Santa Clara, que és un espai d’esbarjo molt estimat, però Iglesias subratlla el missatge conservacionista de la seva obra i que l’aforament està controlat. “En aquesta ciutat els consensos no existeixen”, diu sorneguer el regidor de Cultura de Sant Sebastià, Jon Insausti.

Hondalea és fruit de l’encàrrec que l’alcalde de Sant Sebastià, Eneko Goia, va fer a Iglesias el 2016 perquè no podia acceptar que no hi hagués una gran escultura pública seva a la ciutat. La realització va ser molt complexa: l’obra fa 7,6 x 9,7 metres i 5 metres de profunditat, i les 54 peces de bronze que la componen, amb un pes total de 25 tones, a més de l'estructura, es van haver de traslladar fent 35 viatges d’helicòpter. Pel que fa a l’aigua, en conté 20 metres cúbics i té un dipòsit amb capacitat per a 60 metres cúbics més, dels quals se’n fan servir prop de 30 en cada cicle de set minuts que fa l’obra. El cost és de 4,5 milions de euros, finançats per l’Ajuntament de Sant Sebastià gairebé al 90%, i hi van treballar una vintena d’empreses. L'artista no ha cobrat els seus honoraris perquè vol que l'obra sigui un regal a la ciutat. Hondalea obrirà les portes a partir del 5 de juny i fins al 30 de setembre, i ja s'ha convertit en una baula més de la cadena d'obres de grans escultors bascos: està geogràficament entre dues peces icòniques com són Construcció buida, de Jorge Oteiza, al passeig Nou, i Pinta del vent , d’Eduardo Chillida, a l’altre extrem de la badia. I hi ha un altre gran escultor representat a la ciutat: al jardí del palau Miramar hi ha una altra gran obra del nord-americà Richard Serra, Pentàgon en sentit contrari al de les agulles del rellotge.