Springsteen contra el soroll

BarcelonaCançons i actitud són els actius de Bruce Springsteen en directe. També hi ha relat quan toca presentar un disc, com va passar el 2012 a l’Estadi Olímpic, on la indignació de l’àlbum Wrecking ball va encomanar un esperit de celebració compartit per públic i músics. Ahir, sense novetat discogràfica més enllà de la caixa dedicada a The river, Springsteen es va treure de la butxaca la baralla de cartes que ha anat col·leccionant durant més de quaranta anys i les va repartir amb alegria entre les 65.000 persones que van citar-se al Camp Nou, segons la xifra facilitada per la promotora del concert, Doctor Music.

Abans que comencés tot plegat, la gent que entrava a Can Barça intentava fer bona cara malgrat la pluja. Encara faltaven dues hores i mitja per a l’inici i ja hi havia un miler de persones plantades davant de l’escenari. Springsteen va premiar-les sortint a saludar des d’una zona lateral. La resposta va ser la primera ovació del dia; bé, la segona, perquè ja s’havia celebrat el triomf culer a Granada.

Per cert, a banda i banda de la part superior de l’immens escenari, una senyera i una bandera dels Estats Units: el Boss sempre atent als protocols diplomàtics.

Una de les incògnites prèvies al concert era el repertori. A les entrades hi sortia escrit: The River Tour; és a dir, com en els concerts nord-americans. Tanmateix, alguns músics de la E Street Band havien advertit que potser a Europa no tocarien íntegre aquell disc. El misteri havia de resoldre’s a Barcelona, la ciutat triada per engegar la gira europea. ¿Seguiria el guió precedent, amb el risc que les peces menys expansives de The river patissin en el context d’un xou en estadi? ¿Sacrificaria part del disc per cedir més espai a temes d’altres àlbums? Eren qüestions que es debatien en el preconcert, però que perden importància quan comença la música, perquè al cap i a la fi Springsteen ha assolit aquell estatus que fa que el públic valori per sobre de tot el fet de retrobar-se amb l’ídol i de poder compartir l’experiència amb molta gent; compartir, per exemple, un mosaic amb la paraula Bruce que va donar la benvinguda als músics.

Després del preceptiu udol, “Bruuuuce”, el xou va començar a les 21.15 h. “Hola, Barcelona! Hola Catalunya!”, va cridar Springsteen, i tot seguit va tronar el brogit de Badlands amb la E Street Band posant en funcionament tots els recursos i el públic responent en la part del cor. I gairebé sense pausa, No surrender. És a dir, ni rastre de The river en l’inici i sí munició expansiva ideal per a un estadi, tot i que amb so més eixordador que nítid.

“¿Esteu preparats, esteu preparats?”, va preguntar en català després de My love will not let you down. Efectivament, preparats per a The river, el repàs del qual va començar amb The ties that bind. El so seguia sense millorar, i encara sort que el primer solo del saxofonista Jack Clemons es va poder sentir prou clar. Oberta l’aixeta, el riu va córrer amb Sherry darling, Jackson Cage, Two hearts... El tracte semblava que seria seguir-lo, però Springsteen va decidir que no el tocaria sencer, ni seguit. En va deixar algunes fora i les va anar substituint per d’altres com I’m going down, de Born in the USA. Tot i els problemes acústics (aquella pilota de so tan incòmoda), el propòsit era mantenir el concert ben amunt, sense espai per a subtileses i obrint la porta a la participació coral del públic com va passar més endavant a The price you pay.

Els relats criminals

El cabal va tornar a lloc amb Hungry heart, Out in the street i I wanna marry you : la primera cantada a cor què vols pel públic, la segona amb Springsteen passejant per l’escenari amb una rosa a la mà que va canviar per unes maraques per acompanyar-se en la tercera. I amb la cançó The river va arribar la intensitat: telèfons il·luminats, el Boss dirigint el micro cap al públic, i, ara sí, la constatació que com menys arsenal instrumental hi havia en funcionament més bé sonava tot plegat. A més, quan no havia de combatre contra el volum, la veu de Springsteen guanyava en matisos, com va quedar ben palès en els relats criminals de la balada Point blank i d’ Atlantic City, aquesta del disc Nebraska. En interpretar-les una darrere l’altra, va aconseguir un efecte de profunditat que justifica que se saltés el guió de The river.

Quan ja duia dues hores de concert, Springsteen va prémer l’accelerador amb Glory days i va tornar al riu per servir el rock’n’roll de Ramrod, un dels moments en què més bé semblava que s’ho estaven passant els músics. El concert caminava cap al territori de l’èxtasi per acumulació de hits carecterístic dels xous del Boss, però abans va voler rematar la dedicatòria a The river amb Drive all night, repescar i passar de puntetes pel disc The rising.

Això sí, el so va seguir fent la guitza: encara gràcies que a The promised land i Thunder road es va poder sentir l’harmònica, però a Because the night la veu del Boss va quedar colgada pel brogit deformat que escupien els altaveus. Els greus van boicotejar Brilliant disguise, i durant tot el concert vam saber que la violinista Soozie Tyrell hi era perquè la vèiem a la pantalla: era gairebé impossible identificar-la quan tocava. Costa d’entendre que passin aquestes coses en espectacles d’aquesta magnitud; potser hi té a veure que era el primer concert de la gira.

Thunder road va culminar el concert abans dels bisos quan Springsteen i la E Street band ja dueien gairebé tres hores dalt de l’escenari. I després del tro, Purple rain, la versió de Prince en què Nils Lofgren es va fer càrrec d’enlairar el solo de guitarra. Els anys passen, i en cada gira Springsteen recorda els que ja no hi són, que cada vegada són més.

Fins al final del concert, mitja hora llarga amb trumfos incontestables, amb el públic fent un últim esforç per seguir cantant amb els braços enlaire Born in the USA i, amb els llums de l’estadi encesos, Born to run; o per ballar Dancing in the dark fins i tot els que eren a les grades. Springsteen, de 66 anys, no en va tenir prou i va seguir mostrant-se generós, passejant a prop del públic i estirant fins a les tres hores i mitja un concert que va tancar propulsant el clàssic Shout dels Isley Brothers, durant el qual va presentar la banda, i cantant Bobby Jean. I encara va regalar un extra com a propina: una versió de Twist and shout per acabar amb alegria el que podria haver sigut una grandíssima nit, però que es va quedar només en una bona nit per culpa d’una mala sonorització.