Spring Breakers
Direcció i guió: Harmony Korine. 92 minuts. Estats Units (2012).Amb Selena Gomez, Vanessa Hudgens, Rachel Korine, Ashley Benson, James Franco.
El bon cinema pot ser didàctic, reconfortant, alliçonador i fins i tot socialment responsable. Spring Breakers no reuneix cap d'aquests atributs, més aviat seria l'antítesi del film modèlic que projectaríem a un grup d'escolars, i malgrat tot som davant d'una gran pel·lícula. Gran en un sentit vivencial: convidats a la festa perpètua i esvalotada del film, s'evidencia que Harmony Korine comprèn l'adolescència com una terra fulgurant que projecta la seva resplendor amb fúria. Així, alineant-se espiritualment amb les seves heroïnes, el cineasta ens submergeix en una celebració dionisíaca i amoral dels impulsos més rebels, joiosos i destructius del planeta joventut .
Però si parlem de Spring Breakers com d'una gran pel·lícula és sobretot per la seva enlluernadora proposta formal. Com un collage elaborat sobre la làpida de l'estètica MTV, el film juga amb el que Korine ha descrit com una "narrativa líquida": una cascada d'imatges organitzades al voltant de mantres audiovisuals que fa pensar en una hipotètica evolució pop del cinema de Terrence Malick. A més, Spring Breakers aprofita l'ocasió per sublimar el cinema neo-noir de directors com Quentin Tarantino o Tony Scott, cosa que fa pensar en una versió de Nascuts per matar transportada a la cultura adolescent de principis del segle XXI, aquella que va erigir Britney Spears com la seva reina mare.
En definitiva, un film que pel seu interès en el nihilisme juvenil, la reformulació dels gèneres i la dissecció d'icones pop de ben segur que hauria fascinat el Jean-Luc Godard dels anys 60, aquell que va establir les bases del cinema modern.
