‘Spotlight’, el triomf de la sobrietat i el consens

BarcelonaDiCaprio va sobreviure a l’atac de l’ós, però El renacido va ser víctima de El renacido Spotlight, Spotlight que ahir es va endur en l’últim sospir el premi a la millor pel·lícula de la 88a edició dels Oscars. Els oscaròlegs ja ho havien advertit mesos abans: en les últimes dècades, l’únic film que havia triomfat als Oscars sense estar nominat a millor guió havia sigut Titanic. Pot semblar un fet trivial, però posa en relleu que a l’hora d’atorgar el seu favor a una pel·lícula, l’Acadèmia té molt present el text de la pel·lícula, el seu discurs més explícit. En els Oscars, un film visceral i amb pocs diàlegs com El renacido, alimentat per emocions bàsiques com el desig de supervivència i venjança, sempre cotitzarà més a la baixa que un drama que reivindica la importància del periodisme rigorós en temps de clickbait i denuncia el silenci còmplice de l’Església en el cas dels abusos a menors per part de sacerdots catòlics. És la vella pugna entre el cinema basat en la literatura i el teatre o en el llenguatge audiovisual. I, com de costum, es va imposar l’opció més conservadora, la sobrietat narrativa que representa Spotlight.

Per combatre la falta de contingut social d’El renacido, el director i el protagonista del film portaven tota la temporada de premis subratllant un missatge ecologista i en contra de la discriminació. Ahir no va ser l’excepció: DiCaprio va alertar sobre el perill del canvi climàtic en un discurs massa preparat i Iñárritu va recordar els prejudicis que pateixen els seus compatriotes mexicans als Estats Units. “Tant de bo el color de la pell sigui algun dia tan irrellevant com la llargada dels cabells”, va dir. Però fins i tot en aquest apartat Spotlight els va escombrar: “Papa Francesc, és l’hora de protegir els nens i restaurar la fe”, va ser el contundent missatge que va enviar un dels productors del film al cap de l’Església catòlica.

L’èxit de Spotlight també s’explica per la normativa de votació preferencial de l’Oscar a la millor pel·lícula, que des del 2012 consisteix a puntuar de més a menys favorits almenys cinc dels títols nominats en la categoria. La tria del guanyador es fa mitjançant un sistema de rondes eliminatòries en què no necessàriament surt victoriós el film que més acadèmics han triat com a favorit. Aquest sistema ponderat penalitza els films que provoquen grans amors i odis, però afavoreix aquelles pel·lícules que conciten la simpatia -tot i que potser no l’entusiasme- de la majoria de votants. Spotlight, film de consens? Probablement.

Periodisme victoriós

Amb el seu triomf, Spotlight trenca la mala ratxa històrica del cinema sobre periodismeSpotlight en la categoria reina dels Oscars. El film ha triomfat allà on van fracassar Lluna nova, Network, Tots els homes del president i Ciutadà Kane, que no és poca cosa. Spotlight també és la primera pel·lícula que s’endú únicament l’Oscar al millor guió i el de millor pel·lícula des que el 1953 ho va fer L’espectacle més gran del món, el colorista drama circense de Cecil B. DeMille. Amb tan sols dues estatuetes, Spotlight va demostrar que el triomf als Oscars no és qüestió només d’acumular premis.

En qualsevol cas, El renacido no es pot queixar. Spotlight va pispar-li l’últim Oscar -i el més important- però va acabar la nit amb tres estatuetes que puntuaven doble: la de DiCaprio, per esperada; la d’Emmanuel Lubezki, que el converteix en el primer director de fotografia que guanya tres Oscars consecutius, i la d’Alejandro G. Iñárritu perquè amb el segon Oscar consecutiu com a director iguala el rècord de John Ford i Joseph L. Mankiewicz. Un mèrit relatiu, esclar: parlem d’un premi que no van rebre mai Hitchcock, Welles ni Kubrik; en canvi, sí que l’han guanyat Michel Hazanavicius i Tom Hooper. Tampoc es pot queixar George Miller, tot i perdre l’Oscar al millor director a mans d’Iñárritu. En les categories tècniques, Mad Max: Furia en la carretera va apallissar El renacido conquerint sis Oscars. I almenys un dels premis anirà a parar a casa del director: el de la muntadora Margaret Sixel, que és la dona de Miller. L’èxit del film premia un cineasta visionari que va trigar més d’una dècada a fer realitat la pel·lícula, pura energia visual d’imatges inesborrables que reivindica el cinema entès com un espectacle grandiós i ritual col·lectiu. L’Acadèmia, però, va tornar a evidenciar el sostre de vidre del cinema de gènere en els Oscars. Quan arriba l’hora de les categories importants, les opcions de Mad Max s’esvaeixen.

[[OBJECT

La creu del triomf de Spotlight i El renacido és la derrota d’un dels millors melodrames americans dels últims anys, Carol. El fracàs de la pel·lícula de Todd Haynes en la temporada de premis és aclaparador: era el film més nominat dels Globus d’Or i no va guanyar-ne cap, i als Bafta també va fer un zero rodó. No es pot acusar l’Acadèmia de tenir prejudicis contra les històries gais, sinó, simplement, de mal gust. La gran apuesta, que molts analistes consideraven favorit al triomf, també va ser un dels damnificats de l’èxit de Spotlight, però almenys se’n va anar amb l’Oscar al millor guió adaptat. Poques sorpreses en les categories de film de parla no anglesa (El hijo de Saúl), animació (Del revés) i documental (Amy), on van guanyar un per un tots els favorits. L’únic premi imprevist va ser el d’efectes visuals per a Ex machina, el film més barat (15 milions d’euros) que s’endú aquest Oscar en les tres últimes dècades Ex machina.

Els Oscars més indignats

Es veia venir d’una hora lluny que la polèmica racial seria el tema de la gala, però no el monotema. L’Acadèmia va tirar pel dret i es va espolsar les crítiques per la falta de diversitat amb una cerimònia concebuda des del primer minut per fer pujar els colors a Hollywood i redimir els pecats dels Oscars. L’humorista Chris Rock va alternar l’acudit i l’al·legat polític sense caure en la crítica fàcil. “És racista, Hollywood? I tant que sí! Però no racista d’anar cremant creus. Són la gent més amable del món, són liberals! Però no contracten gent negra”, va dir. Més fluïda que altres anys, la gala es va beneficiar també de les aparicions d’humoristes com Louies C.K. i la destralera Sarah Silverman. Sense bromes sobre les pel·lícules ni números musicals, la gala va resultar una de les millors dels últims anys. L’Acadèmia hauria de prendre’n bona nota.