'Spiderman: sin camino a casa': emotiva síntesi i culminació de dues dècades de films aràcnids

'Spiderman: sin camino a casa'

(3,5 estrelles)

Direcció: Jon Watts. Guió: Chris McKenna i Erik Sommers. 148 minuts. Estats Units (2021). Amb Tom Holland, Zendaya, Marisa Tomei i Benedict Cumberbatch. Estrena als cinemes

Spiderman: sin camino a casa suposa tant el tancament de la trilogia iniciada amb l'excel·lent Homecoming com una reavaluació autoconscient, i apassionant, de gairebé dues dècades d'adaptacions cinematogràfiques protagonitzades per Peter Parker i el seu alter ego superheroic, Spiderman. El film es desplega de forma voraç, voluptuosa, utilitzant la noció de multivers –present ja als còmic originals, i que Spiderman: un nou univers desenvoluparia de forma sublim– per expandir-se més enllà dels confins de l'univers Marvel al qual pertany. D'aquesta manera, es rescaten malvats tan icònics com el Doctor Octopus (Alfred Molina, directament extret de la insuperable Spiderman 2) però també es duen a terme interessants relectures de la personalitat superheroica que demostren que el de Tom Holland (excel·lent) és l'Spiderman perfecte –compassiu, col·laboratiu– per als temps que corren.

Com a obra de clausura, la pel·lícula incorpora en el mateix títol –aquest premonitori Sin camino a casa– el to malenconiós i ombrívol característic de qualsevol relat d’accés a la maduresa. Si a Homecoming, Peter aprenia a assumir els seus poders mentre lidiava amb el seu primer desengany amorós, en aquest film el personatge entén (per fi!) no només que un gran poder comporta una gran responsabilitat, sinó, també, una enorme solitud. Com Toby Maguire en el seu moment, Holland encarna, amb una combinació insòlita de gravetat emocional i lleugeresa còmica, la bipolaritat vital d'un adolescent que vol salvar el món i, alhora, anar a la mateixa universitat que la seva xicota. “No pots pretendre ser dues coses alhora”, li adverteix sàviament el Doctor Strange (Benedict Cumberbatch, irradiant carisma); és aquest dolorós aprenentatge el que cristal·litza en un final agredolç que, per la manera en què obre noves vies (i una nova vida) al protagonista, es percep més com un inici que com un desenllaç.