Sortir de l’armari amb l’arribada de la democràcia

BarcelonaSílvia Reyes (Las Palmas de Gran Canaria, 1949) va venir a Barcelona amb l’esperança de trobar feina en el sector de l’hoteleria el 1972. Va entrar a treballar en un hotel de Lloret de Mar, però després de quatre mesos li van dir que o deixava de depilar-se les celles i es tallava els cabells o la feien fora. “Només em podia quedar si em vestia d’home, no em volien ni per fregar els plats”, explica. Va marxar. Sense feina, es va anar quedant sense recursos i, finalment, va acabar exercint la prostitució al passeig de Gràcia. Ho va fer durant tres anys i la van detenir una trentena de vegades. Va passar uns mesos a la Model, on els homosexuals estaven aïllats, i després al penal de Badajoz. “Em van aplicar la llei de perillositat social. A la presó venia un psicòleg a examinar-me i va concloure que tenia una personalitat molt femenina amb brots d’esquizofrènia”, diu. En va sortir el 27 de novembre del 1977, pocs dies després de la mort de Franco. Reyes, que va ser una de les activistes que van lluitar pels drets dels transsexuals durant la dècada dels 70, va participar dijous passat en una taula rodona amb altres pioners, com Empar Pineda, Eliseu Picó i Toni Puig. La xerrada s’emmarcava dins els actes que està organitzant l’Arxiu Municipal de Barcelona, amb la Fundació Carles Pi i Sunyer, per recordar les primeres eleccions democràtiques que van tenir lloc a Barcelona el 3 d’abril del 1979.

A Reyes, a vegades, li costa ordenar els records. Explica que vivia en una pensió al carrer Hospital i que allà altres “travestis” li van dir que podia aconseguir hormones en una farmàcia del Raval. “Les venien d’estraperlo. Alguns companys deien que els provocaven depressió. A mi no em van fer mai mal, però les vaig deixar de prendre després de quatre anys”, diu. Reyes afirma que quan va sortir de la presó li van dir que no podia tornar a Barcelona durant dos anys : “Vaig dedicar-me a fer espectacles per França i Suïssa, feia striptease integral”, diu. No va ser fàcil per a ella acceptar la seva orientació sexual: “Estava molt enfadada i vaig pensar que si feia la mili em passaria -diu aquesta activista-. La vaig fer quan tenia 20 anys, i en vaig sortir totalment convençuda que m’agradaven els homes”.

El 1977 encara estava vigent la llei de perillositat i rehabilitació social, aprovada el 1970, que havia substituït la ley de vagos y maleantes, modificada pel règim franquista el 1954 per incloure la repressió als homosexuals. La llei establia que se’ls podia sancionar amb multes o tancar-los a presons i centres psiquiàtrics per sotmetre’ls a teràpia. La repressió, però, no es va quedar sense resposta de les víctimes de la legislació franquista. Eliseu Picó, amb Armand Fluvià i altres activistes, va ajudar a crear el 1975 el Front d’Alliberament Gai de Catalunya.

Dos anys abans, Picó, que estudiava filologia romànica a la Universitat de Barcelona, havia anat a viure a Londres. Va ser a la capital anglesa on va conèixer el teòric sobre el moviment gai Mario Mieli i la comunitat Bethnal Rouge. “A Londres vaig veure clarament que m’agradaven els homes”. Picó, com Reyes, va fer la mili, i assegura que va viure la seva homosexualitat obertament i que no va tenir problemes: “Anàvem agafats de la mà vestits de soldat i ningú ens va dir mai res”. Picó va estar al darrere de la redacció del manifest i de la primera manifestació que es va fer a Barcelona per l’alliberament gai. “Funcionàvem en la clandestinitat, tots teníem noms de guerra, no sabíem qui eren els altres ni on vivien”, recorda.

El 26 de juny del 1977, unes 4.000 persones van sortir al carrer a la Rambla en defensa dels drets LGTBI. Hi havia gais, lesbianes i transsexuals, però també feministes i sindicalistes que exhibien pancartes en què es podia llegir: “No som perillosos” o “L’Ésglesia no ens accepta però Déu ens estima. Per alguna cosa ens va crear”. La manifestació, que va acabar a Canaletes amb la intervenció de la policia, càrregues i bales de goma, va protagonitzar moltes portades de la premsa internacional.

Empar Pineda és una activista feminista que va néixer el 1944 a Hernani. El 1976 va crear la Coordinadora Feminista de Barcelona, organitzadora de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. “Vaig ser estudiant a la universitat, a Madrid, on vaig ser conscient que era lesbiana. M’ho va dir una companya. Va ser una alegria saber que el que sentia tenia un nom”, diu. Pineda va participar molt activament en la lluita antifranquista, però reconèixer públicament el seu lesbianisme no va ser fàcil: “Vaig fer una entrevista a Interviú on deia que era lesbiana perquè sí, i quan la meva tieta va saber que sortia a la revista es va preocupar molt, però va respirar tranquil·la quan va veure que no sortia despullada sinó que només deia que era lesbiana”. De fet, Pineda explica que quan feia alguna intervenció pública sempre trucava a la seva mare per saber si se l’havia entès. “La dictadura tenia el discurs que la missió més important per a una dona era procrear -explica Pineda-. Podia semblar un avantatge que no passés res perquè dues dones fossin carinyoses en públic, cosa que no es permetia als homes, però hi havia també la negació de l’existència del lesbianisme. No existíem com a col·lectiu ni era possible parlar del desig sexual entre dones”.