Sortir allà damunt tan tranquil

Tot funciona fins que l’Ajuntament de Palma contracta el teu grup perquè toqui a la revetlla de Sant Sebastià. Dia 19 de gener, fa un fred que pela i una brusquina seminevada te treu totes les ganes de sortir de casa, i més quan hauràs d’estar tocant la guitarra a l’aire lliure. Entre el públic algú té el paraigua desplegat, els nens petits, embolcallats en bufandes a coll dels seus pares, no es poden moure, encarcarats com estan dedins dels seus anoracs. Arrambles la guitarra i està congelada, les cordes d’acer són d’un fred elèctric, t’has de mirar les mans perquè has perdut el tacte i no endevines ni la meitat de les notes, el cervell envia senyals però els dits responen lentament i amb imprecisió. Quan acabes el concert reconeixes que has tocat fatal i et precipites a cercar tot tipus d’excuses.

Quan veus un quadre d’Antonio López al·lucines. Després veus la pel·lícula El sol del membrillo, on ell explica com treballa, els càlculs que fa, com pren les mides, que es passa anys treballant damunt la mateixa tela, i tu, que ets un tros d’ase, comences a pensar que la seva pintura tampoc és per tant. De vegades sembla que explicar les dificultats per les quals passes per aconseguir un bon resultat afegeixi sensació de mèrit a les teves obres, i, sense que vulgui encetar cap debat, diria jo que és just el contrari. El dia que tens un concert a la intempèrie d’un fred extrem, perds el temps a exposar implícitament que avui no tocaràs com tothom sap que n’ets capaç, i busques l’aprovació i la complicitat dels companys. Els músics veterans tenen, davant d’aquesta actitud, una reacció bastant generalitzada: somriuen, aixequen les celles i miren cap a una altra banda o entre ells. El músic jove insisteix fins que algú baixa del seu estatus de figura consolidada i diu: “Què et penses? Jo també tenc les mans congelades, però què vols que faci?” Entesos: prohibit queixar-se.

Hi ha moltes maneres de combatre el fred a l’escenari -i la humitat, i les mancances tècniques, i les malalties, i una suposada possible adversitat del públic-, tot això és igual, no entrarem en detalls. Tu has de sortir allà damunt com si res, la gent no pensa tant, no hi pensis tu, ells vénen a divertir-se, diverteix-te tu, i si algú arriba remotament a valorar alguna d’aquestes variables ocultes, només se li ha de deixar la possibilitat de pensar que, donades les circumstàncies adverses i el teu posat solvent i impertèrrit, ets un crac.

BOLOCONSELL

SI HAS PERDUT RES JUST ABANS DE PARTIR

Mira davall del sofà, no hi ha gaires més possibilitats

Últim capítol. Amb aquest article s’acaba el ‘Manual imprescindible del perfecte artista pop’, que ens ha entretingut i ensenyat tantes coses durant 52 setmanes. Ja teniu les eines per emprendre el camí suïcida cap al món de l’espectacle. Molta merda!