Sophia Loren enlluerna amb el seu retorn al cinema amb 'La vida por delante'

BarcelonaEl personatge de madame Rosa de la novel·la de Romain Gary La vida al davant és un regal per a una actriu com Sophia Loren, que torna al cinema després de més d'una dècada d'absència per interpretar-la a La vida por delante. Madame Rosa és una supervivent d’Auschwitz que cuida nens abandonats a canvi d’uns diners, tot plegat per mantenir-se ocupada, apaivagar la seva soledat i intentar oblidar almenys durant una estona les seves ferides incurables. La vida por delante, que s’estrena aquest divendres a Netflix, és la tercera pel·lícula en què Sophia Loren es posa les ordres del seu fill, Edoardo Ponti, després d'Entre estranys (2002) i el curtmetratge La veu humana (2014). “Amb la meva mare puc repetir la mateixa escena deu, dotze, quinze vegades, que mai, mai en tres rodatges ha dit: «Edoardo, prou, no puc més» –afirma Edoardo Ponti–. Mai es rendeix, sempre vol el millor. Amb 30 anys és normal, però tenir aquest desig amb 86 és una gran lliçó”. Per a Ponti l'actriu dona tota una lliçó de generositat. “Així és com veig la meva mare. Sempre vull mostrar la Sophia Loren, no com la diva, sinó com l’actriu, la mare i l’artista que jo conec”, subratlla el cineasta.

Retrobar-se amb la llengua materna

Edoardo Ponti ha traslladat l’acció de la novel·la de París al sud d’Itàlia. Aquest gest ha permès que Sophia Loren es reconnecti amb les arrels. “Per a ella era important retrobar-se amb la seva llengua, el napolità, perquè quan un parla l’idioma amb què va néixer tot canvia: les expressions, la cara, la mirada”, explica Ponti. Precisament, en el film sovint Loren acompanya silenciosament el nen senegalès orfe que acull, el Momo, interpretat per l’actor debutant Ibrahima Gueye. Per construir la química entre els dos i que Gueye no quedés enlluernat per l’estrella, l’actriu i el director van viure amb el noi i la seva família durant un mes. “Volia que l’Ibrahima conegués la Sophia com la mama tant a l’inici com al final del dia, que esmorzés i mirés la televisió amb ella”, diu Ponti. I tot va sortir rodat: “Quan ajuntes dues persones que tenen un gran cor i una ànima sensible és fàcil”.

L’última pel·lícula de Sophia Loren fins ara era Nine, de Rob Marshall (2009), tot i que un any després va participar en el telefilm La casa és plena de miralls. A La vida por delante també està acompanyada, entre d'altres, per Renato Carpentieri, que interpreta el metge que li confia el Momo, i Abril Zamora, que interpreta una immigrant gallega transsexual que es guanya la vida com a prostituta i que té un fill.

Per a Zamora, coneguda per una altra pel·lícula de Netflix, ¿A quién té llevarías a una isla desierta?, i per sèries com Vis a vis, va ser una sorpresa que Ponti es posés en contacte amb ella perquè no parlava italià abans de fer La vida por delante. El rodatge amb una actriu llegendària com Sophia Loren va ser un experiència inoblidable, tot i que Zamora la va trobar un dona “molt normal i molt trempada”. “Té una manera de mirar tan particular que quan estàs fent un pla i contraplà amb ella se t’acaben els recursos aviat, perquè t'exigeix que entris en el joc que t’està plantejant. Això és un repte actoral molt guai”, diu Zamora, per a qui és important que una actriu transsexual interpreti el seu personatge. També desitja que ben aviat els actors i actrius trans estiguin prou integrats perquè això “ja no no sigui important”. “A Espanya s’està començant a entendre el que s’està convertint en una norma a la ficció estrangera, que optar per actors trans per interpretar personatges trans millora les produccions, ja que és molt més creïble i a més ajuda a donar visibilitat al col·lectiu. Estem en el camí correcte i crec que a Espanya cada vegada passa més”, diu Zamora.

La vida por delante és la segona adaptació cinematogràfica de la novel·la de Gary després de la de Moshé Mizrahi, de 1977, titulada Madame Rosa i que va rebre l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. A Espanya també es va poder veure la posterior adaptació teatral protagonitzada per Concha Velasco.