“Volem fer concerts per recordar”

BarcelonaPer què sí un segon concert i no una minigira?

Josep Thió: El que havíem previst era que faríem un concert i que aquí hi cabria tota la gent que tenia ganes de veure Sopa de Cabra. De moment, prorroguem i després veurem què vindrà. Ens trobem amb un dilema: si torna a passar el mateix, que hi ha un gran èxit de venda, i torna a quedar gent amb ganes de veure Sopa de Cabra que no pot fer-ho, haurem de pensar què fem. Minigira? No ho sé.

Us ha sorprès l’èxit de tot plegat?

Josep Bosch: Jo estava superconvençut que el Sant Jordi es vendria bé. El que passa és que ningú, crec, que s’esperava que es vengués en tan poques hores. I un segon sembla una mica gros, no? Però el que està clar és que no hauríem de deixar fora ningú que tingués ganes de veure Sopa de Cabra.

Què heu sentit aquests dies, veient com ha anat tot plegat?

Gerard Quintana: Jo potser era el que li semblava més agosarat fer-ho així. I la sorpresa ha estat gran. Aquell matí, quan es van vendre les entrades, parlàvem entre nosaltres i dèiem: sense paraules, quin subidón! Era molt díficil, després de deu anys d’inactivitat als escenaris, tenir una referència. Sí que sabíem que les cançons estaven vives, perquè es continuaven sentint-se a la ràdio i molta gent ens deia que formaven part de la seva vida i ens suggerien això, per què no fèiem algun concert. Aquesta pressió de la gent, del públic, ha estat el que ens ha acabat de convèncer. A partir d’aquí, clar... Jo, sorprès, ho estic, encara.

Per què la gent us vol un altre cop damunt d’un escenari?

G.Q.: Jo crec que la gent té ganes de tornar a reviure, de tornar a cantar les cançons de Sopa de Cabra. La clau està en aquestes cançons que han superat el temps i han esdevingut uns clàssics. A partir d’aquí tot és així de senzill... Aquesta idea que té la gent a Catalunya, que una cosa ha n'ha d’excloure una altra: quan va sorgir el Rock Català, es deia que la Cançó havia de desaparèixer... Aquest tipus de visions són molt reduccionistes, fan el país més petit. El que la gent ens demostra és que un Raimon pot omplir tres dies un teatre presentant el nou disc, que les noves generacions, Manel, Amics de les Arts, Mishima, estan omplint Palaus de la Música, que les generacions intermitges, com Roger Mas o Gossos, continuen en actiu amb molt bona resposta de públic, o generacions com la nostra, amb Els Pets que continuen fent una gran feina, i nosaltres que rebem aquesta resposta tornant amb uns concerts puntuals... Tot això fa el país més normal. I això, a mi, m’alegra. Això fa el país més gran. Els americans no renuncien al country perquè hagi sorgit el hip-hop. Tot entra.

Ara, finalment, hi cap tothom?

Francesc ‘Cuco’ Lisicic: Estem sorpresos que hi hagi públic per tothom. Els temps que corren són els temps que corren. I la majoria de grups no poden tocar perquè estem en crisi. I només sobresurten uns quants. Però poc a poc les coses s’arreglaran...

G.Q.: ...Quan hi hagi un circuit més estable, on qualsevol pugui pujar-se a l’escenari i guanyar-se el públic. El moment de la música és molt diferent al que vam deixar: es consumeix molta més música que fa deu o quinze anys. Internet ha tingut un efecte decisiu i explosiu. La gent pot triar el que escolta. El públic s’ha diversificat moltíssim, i s’ha tornat més melòman. Hi ha un públic especialitzat molt format, i també hi ha el gran públic. En aquest país és encara difícil viure d’un públic especialitzat...

Us penediu ara de no haver aguantat, fa deu anys, de no haver superat la primera gran crisi?

J.T.: Quan vam fer la primera maqueta, la vam fer perquè plegàvem... Recordo que fa deu anys en Gerard deia que estava bé que les coses no es podreixin. Tots teníem ganes de fer altres coses. Jo, particularment, trobava a faltar ganes en aquest projecte en concret. L’emoció és el més important i si el que més t’emociona en aquell moment, és una altra cosa, ho has de fer, perquè si no, et converteixes en un funcionari. Que hi hagi funcionaris amargats i tristos, ho aguantem. Però uns músics amargats i tristos sobre un escenari, no fan goig.

Es nota que teniu ganes que arribi el 9 de setembre. Tocaríeu d’aquí a quinze dies si fos possible?

J.T.: D’aquí a quinze dies, no, perquè tenim feina a assajar i volem fer un concert per recordar i això implica un treball seriós.

Us sentiu una mica com Police?

J.B.: No.

J.T.: Ja ens agradaria anar a tocar a Toronto...

J.B.: Possiblement l’èxit dels concerts és perquè vam deixar-ho en un moment en què hi havia moltes ganes d’escoltar Sopa i molta gent es va quedar amb ganes de seguir escoltant Sopa.

El retorn pot afectar les vostres carreres en solitari?

G.Q.: Com a grup, i com a individus, mai hem fet el que ens ha convingut, sinó el que ens ha vingut de gust. Un cop funciones així, amb aquest motor de la il·lusió, d’emocionar-te amb el que fas, ets consecuent amb allò. Jo no m’he fet aquest plantejament, si una cosa fa mal a una altra. Ara és el moment de fer-ho.

J.T.: També és erroni, en cadascun de nosaltres, diferenciar la carrera amb Sopa i sense Sopa. És, almenys en mi, un tot.