“No intentem semblar el que no som”

Barcelona“Tenim una actitud més reflexiva”, diu el cantant de Sopa de Cabra, Gerard Quintana (Girona, 1964). I això es nota en les deu cançons del disc La gran onada (Promo Arts Music, 2020), que el grup presentarà en concert el 14 de març al Poble Espanyol de Barcelona, dins del cicle Cruïlla Primavera. “Fa dos anys vam fer un concert a La Mirona per celebrar els trenta anys de la maqueta, i assajant aquells temes ens adonàvem que requerien un 100% d’energia i un desgast increïble”, recorda Quintana. “Ara la nostra actitud no és tan guerrera”, afegeix el baixista, Francesc Lisicic. “No intentem semblar el que no som”, conclou el cantant, més interessat en agafar-se al present que en viure en el passat.

Quintana i Lisicic, com el bateria Josep Bosch i els guitarristes Josep Thió i Jaume Soler , es miren el rock des de certa distància, com ja passava a Cercles (2015), l’àlbum amb què van tornar a l’activitat discogràfica i en què ja comptaven amb els músics Valen Nieto i Ricard Sohn. A La gran onada, produït per Thió amb Santos Berrocal i Fluren Ferrer, hi manen tempos més recollits, i les guitarres, que n’hi ha moltes, assumeixen papers més atmosfèrics. “No et mosseguen tant, les guitarres”, afirma Lisicic. També hi ha sonoritats i ritmes inèdits en la història de Sopa de Cabra, com passa a Farem que surti el sol, una cançó que Quintana connecta amb l’indie folk del músic suec José González: “A mi m’encanta, i al Josep [Thió] també. En aquesta cançó, que té un ritme ballable i on la guitarra és molt serena, de seguida hi vaig veure l’ombra de José González. Com hi havia la de Sigur Rós en les atmosferes del disc anterior”. Bon Iver, Patrick Wilson, Pau Vallvé, El Petit de Cal Eril i Ferran Palau són altres noms que esquitxen la conversa quan Quintana perfila l’univers musical en què es pot inscriure aquest nou disc. I no ho diu, però la cançó La gran onada respira aires d’indie pop, com els de Los Planetas abans de l’epifania flamenca del grup de Granada.

Quan la vida es fonia en un desig

“Però encara no hem perdut el rock’n’roll”, alerta Quintana. Efectivament, el rock stonià porta el volant d’Em treques el cor, i el rock és el paisatge de fons de peces com Deien adéu i Tant se val. ¿Dues cançons sobre Sopa de Cabra? “N’hi ha moltes lectures, de Deien adéu. Com de Camins. Però en el fons parla de nosaltres. Fins i tot juga amb referents de la banda. Hi surten Led Zeppelin, AC/DC, Bob Dylan, Lluís Llach, i d’altres de més subtils”, diu Quintana.

Tant se val, amb un to crepuscular, revisa els temps en què es fonia la vida en un desig, dies de promeses que no es podien complir i de retrets. “Segurament hi ha algun missatge molt personal i un conflicte intern, en aquesta cançó –explica el cantant–. Hi ha un moment en què la música s’acaba convertint en la teva família, en la teva parella. Ara és molt diferent dels primers quinze anys del grup, en què pràcticament vivíem el dia a dia junts, i deixaves de banda coses que són essencials i potents, com la família. A Tant se val hi ha la sensació d’haver sacrificat una plenitud per voler viure dues plenituds”.

És una sensació que també apareix a En blanc, en versos com “Junts vam aixecar una casa, una vida i molts miracles / No vam fer cap guerra, no vam conquerir Amèrica”. “Pensava en el Josep, que quan era un xaval deia que ell volia tocar al Madison Square Garden. Ja saps, els mites del rock”, diu un Gerard Quintana que considera que el sentiment que predomina en el disc és “la desafecció”, la sensació de ser en “un món que es mou per inèrcies i interessos que tots sabem que cal canviar”.

“Per això moltes cançons tenen aquesta mirada a l’escletxa, a la ferida”, diu. Ferides com les dels refugiats a qui tanquen camins a Europa, als quals dedica Fronteres, una cançó amb la pedal steel de David Soler i la veu de Núria Moliner, del grup Intana. “Nosaltres venim d’una escena que feia olor de mascle, perquè hi havia molt poques dones. I ara, en canvi, hi ha una escena molt oberta”, explica Quintana, que a Cercles ja havia comptat amb Joana Serrat. “M’agrada molt com canta la Núria, i ha convertit Fronteres en una de les cançons més emocionals del disc”, afirma el cantant de Sopa de Cabra.