"Els concerts d'aquest estiu són fruit de la tossuderia d’algunes persones"

BarcelonaSopa de Cabra havien de començar la gira de presentació del disc La gran onada (Promo Arts Music, 2020) el 14 de març al Poble Espanyol. La pandèmia va fer miques tots el plans. El grup no va tornar a trepitjar un escenari fins al 5 juliol, a l'Auditori de Girona i dins del Festival Strenes. "Va ser la presentació quatre mesos posposada", explica el guitarrista Josep Thió. Aquella gira s'ha reconvertit en una sèrie de concerts adaptats a la realitat pandèmica amb dues dates al Camp Nou dins el Cruïlla XXS (aquest divendres i amb les entrades exhaurides i el 23 de juliol) i actuacions en festivals com el Submarino Summer Festival de Reus (25 de juliol), el Sons del Món de Roses (31 de juliol), el Vibra de Manresa (1 d'agost) i el de Porta Ferrada a Santa Feliu de Guíxols (18 d'agost), entre d'altres.

Els concerts al Camp Nou són per a 800 persones (el màxim que permetia a l'aire lliure la fase 3 del desconfinament), començaran a les 20.45 h i l'entrada del públic serà esglaonada a partir de les 19.45 h pels accessos 14 i 15. "Es converteix un gol del camp en un amfiteatre amb una grada, i l'escenari serà on hi ha la porteria", explica Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra i president de l'Acadèmia Catalana de la Música. En unes altres circumstàncies, "ficar 800 persones al Camp Nou seria un fracàs, però en aquest cas estarà ple perquè s'han exhaurit les 800 entrades", diu Quintana.

Quines sensacions vau tenir en el concert del 5 de juliol a l'Auditori de Girona?

Gerard Quintana: Que érem en el lloc més segur del món. Els protocols estaven molt ben estudiats, tothom tenia molta cura amb tot, el circuit de mobilitat era circular i per tant mai podies trobar-te ningú de cara, hi havia butaques buides per separar les persones, l'accés era esglaonat... I després, molta emoció continguda. Un concert generalment és una experiència de catarsi col·lectiva, i parlant amb gent que hi va anar deien que aquest cop la sensació havia sigut diferent. Normalment en un concert parles, comentes, algú diu alguna cosa, hi ha un contacte... En aquest cas tothom deia que tenia molt més temps per interioritzar, per reflexionar, per escoltar, per estar connectat al concert d'una manera més individual.

A l'escenari, l'experiència de tocar va ser molt diferent?

Josep Thió: El que em feia més por era com viuria aquest escenari estrany amb la gent separada, amb màscares, i si ho podria disfrutar igual. I al final no va caldre ni un acord de guitarra: quan vam sortir a l'escenari la gent ens estava aplaudint i es veia una emoció i unes ganes tremendes de concert. Aquest punt d'estranyesa el podies tenir, però s'anava diluint durant el concert. I com que teníem ganes de presentar finalment aquest disc, va ser molt bonic.

¿El concert al Camp Nou serà diferent, ateses les diferències de l'espai?

G.Q.: Cada concert és diferent, i més ara. S'estan fent moltes coses que no s'havien fet mai. Fer-lo al Camp Nou és positiu, en el sentit que ara com ara és molt necessària la complicitat social. Des del primer moment vaig tenir clar que calia un pacte social per afrontar això i no deixar res enrere. Deien: "És impossible fer un concert perquè cal un espai molt gran". Doncs hi ha espais molt grans, i aquí es demostra que es pot posar al servei d'un acte musical una estructura que no ho és habitualment. És positiu establir aquestes complicitats permetin que les coses siguin possibles.

J.T.: A part que cada espai i cada concert sigui diferent, aquest serà el primer concert a l'aire lliure, que també tenen un encant especial per aquest contacte, no amb la natura, perquè no serem al bosc, però sí amb la llum natural i sense parets on reboti el so. Tenim moltes ganes de tenir sensacions de concert d'estiu.

Quin equip portareu per al concert?

J.T.: El format que ha adoptat el Cruïlla XXS, superpetit, és comú a tots els concerts. L'escenari és petitet, i l'equip tampoc és el que faríem servir en un concert per a dues mil persones, però crec que això no hi restarà encant. No fa gaire estava veient els concerts que es feien al Festival Emergent que es fa al Gironès, que hi veus gent com la Judit Neddermann i Mazoni en formats petits, i al final el format és important fins a cert punt, perquè el que vols com a públic és que et facin vibrar i t'emocionin. Amb les ganes acumulades que portem com a públic, jo almenys oblido ràpidament les circumstàncies, la música t'ho fa oblidar molt ràpidament.

¿El repertori l'heu pensat tenint en compte les circumstàncies pandèmiques?

J.T.: El repertori que teníem pensat per al 14 de març al Poble Espanyol va quedar congelat en el temps i és el mateix que vam fer el 5 de juliol a Girona. Tot i que tenia dubtes perquè, sent amb el public assegut, el podíem plantejar diferent pel que fa al ritme, començant més a poc a poc i anar avançant, com pot fer una Patti Smith. Al final vam fer el mateix repertori i va funcionar molt bé.

G.Q.: Ha funcionat més bé del que hauria funcionat al Poble Espanyol.

Per què?

G.Q.: Perquè no és un repertori desenfrenat. Té moltes onades. És diferent estar en un lloc amb l'energia de 2.000 o 3.000 persones dretes. Jo patia per aquell repertori al Poble Espanyol i ara aquí el veig millor: no pots fotre tres balades seguides al Poble Espanyol.

J.T.: Exacte, aquest és un dels problemes que podia tenir. Com sempre que presentem un disc, ens agrada tocar-lo íntegrament, i amb els anys les cançons de ritmes pausats han anat guanyant terreny dins del repertori. Un dels perills que tenia aquest repertori al Poble Espanyol eren aquestes cançons, aquestes baixades de ritme. En canvi, ara, gràcies al fet la gent està asseguda, fan de més bon pair tant per a ells com per a nosaltres, perquè permeten aquesta contemplació, aquest recrear-te en aquesta atmosfera. En un concert amb tothom dret és més difícil aconseguir aquest moment de tranquil·litat, de pausa.

I l'experiència com a espectadors com l'esteu vivint aquests dies?

J.T.: Vaig anar al Festival Emergent, que és un format que conec molt perquè hi vaig cada any, i tret del moment de l'entrada amb tots els protocols i que t'acompanyen fins a la cadira, un cop estàs assegut les distàncies tampoc semblen tan grans i el focus és l'escenari: ets allà esperant que et facin disfrutar.

G.Q.: Jo he estat envoltat de música, però encara no he anat a cap concert.

J.T.: És igual de bonic com abans, l'experiència. A més a més, després de la sequera que hem passat, com a públic ho he disfrutat molt.

¿Els concerts que s'han programat arreu aquest estiu són un miratge i les garrotades seran més fortes a partir de l'octubre?

G.Q.: Sí, els concerts d'aquest estiu són fruit de la tossuderia d'algunes persones i d'algunes parts del sector que han decidit no rendir-se, i de la pressió sobre les administracions per poder estar a la taula del Procicat i demostrar que es poden fer les coses segures, i així no estigmatitzar la música en directe. El càlcul que ha fet l'Acadèmica de la Música és que més d'un 95% de l'activitat s'ha cancel·lat. Per tant, la imatge de normalitat que de vegades es dona als mitjans de comunicació no és real. S'hi han implicat de manera valenta algunes iniciatives privades, però els ajuntaments, que són el primer promotor del país, s'han tirat enrere, tret del de Barcelona i algun altre. Aquestes iniciatives privades s'han tirat a la piscina sense saber ni com ni quan seria possible, perquè has de treballar amb temps i basant-te en unes mesures que no saps si seran vigents després. Realment no és fàcil, però el que passa aquest estiu és fruit de la tossuderia, de la voluntat.

J.T.: Igual que per a altres sectors, serà dramàtic per al sector musical, però és que a més a més aquesta situació fa aflorar la precarietat absoluta del sector. En altres àmbits com el turisme i el comerç també ho passaran molt malament, però almenys tenen mecanismes per acollir-se a ERTOs i a l'atur. En canvi, la música, que ja és precària de mena, no té una bona cobertura legal i això ens aboca a una situació dramàtica. Però com que el sector ja hi està acostumat, a ser precari, amb imaginació i tossuderia se n'acabarà sortint.

Ja hi ha músics que estan renunciant a la música.

G.Q.: Fa poc vaig estar amb algú d'una empresa de muntar escenaris que s'ha reconvertit en ferroveller. I és cert, hi ha una mena d'abandonament des de fa temps. Pel que fa a la música, i a la cultura en general, diria que hi ha un marc mental predemocràtic. No s'ha arribat a creure mai en la música com a fet cultural, o potser no s'hi ha cregut intencionadament per desactivar-la. El que sí que és cert és que hi haurà fugues i tancaments, i gent que haurà de reconvertir la seva vida i que, degut a la precarietat de la música, és molt possible que trobi més camí en un altre àmbit laboral.

J.T.: Segurament, i com passa sempre, quan es pacifiqui la situació el que ens salvarà serà el públic. Per sort tenim un gran públic, no nosaltres sinó en general; sort en tenim d'ells, són els que salvaran el sector quan es pugui tornar a arrencar definitivament.

G.Q.: Sí, però potser es trobaran un sector empobrit i amateuritzat al màxim.

J.T.: Sí, segur.

G.Q.: Sobretot si ho compares amb altres països del nostre entorn, que sí que estan considerant la cultura com a fet essencial.

J.T.: En les condicions en què estem, si algú ho salvarà serà el públic.

G.Q.: Sí, però al públic segurament li agradarà més una proposta ben treballada d'algú que pot estar set dies a la setmana dedicant-se a aquella feina que no una cultura amateuritzada. Aleshores serem més colònia cultural encara.

En el comunicat de l'Acadèmia de la Música s'insistia molt en el paper dels ajuntaments. ¿No és una mica injust carregar tanta responsabilitat en els ajuntaments en un moment d'emergència social com aquest?

G.Q.: És que són el primer promotor del país. És molt difícil que la iniciativa privada pugui competir amb la pública. Si quan van mal dades l'administració pública dimiteix, el que queda és el sector privat, que ha estat putejat durant molt temps. Si hi ha uns protocols que permeten fer les coses, per què no es fan?

J.T.: El polític sempre té aquella por del titular: "Només faltaria que organitzés un acte que es convertís en un focus de contagi". En part és lògic, però poder seria el moment de començar a exigir-los certa valentia i buscar alternatives. Si no es pot fer la festa major com es feia sempre, per què no inventen coses com estan fent els promotors privats? Bé que obren les piscines municipals, oi? Doncs per què no fer la festa major d'una altra manera? Pensem-hi.

G.Q.: Fem les coses possibles.