Sontheimer recupera la història dels seus cosins assassinats pels nazis

BarcelonaEl Tommy tenia 10 anys quan els seus pares el van enviar a Anglaterra per salvar-lo dels nazis. Era el juny del 1939 i feia tres mesos que els soldats de Hitler havien ocupat tota Txecoslovàquia. Poc temps després, Reinhard Heydrich, un dels criminals més eficients de l’Alemanya nazi (Hitler afirmava que tenia un cor de ferro), es va instal·lar a Praga, des d’on va organitzar milers d’assassinats. El 1944 el Tommy va deixar de rebre cartes. Quan Hitler va ser derrocat, va saber que tota la seva família havia mort als camps d’extermini. Estava sol i ningú el va poder consolar mai. No hi va haver abraçades. “Era molt intel·ligent i introvertit, va estudiar matemàtiques, però quan el seu fill va fer deu anys, l’edat que ell tenia quan els pares el van enviar a Anglaterra, va tornar a la infància. Es pensava que tenia deu anys, va agafar una gorra i una motxilla i va marxar. Van trigar anys a trobar-lo. Els fantasmes el van perseguir sempre”, explica Dory Sontheimer (Barcelona, 1946). El Tommy era un dels seus cosins, i la seva, una de les històries que recupera al seu segon llibre, La octava caja (Circe). Angle traurà l’edició en català al febrer.

Sontheimer sempre havia sabut que la seva família provenia d’Alemanya. Els pares li van dir que era d’origen jueu, però mai li van parlar de la guerra. En morir la seva mare, l’octubre del 2002, Sontheimer va haver de desfer un munt de caixes guardades a les golfes. Quan les va començar a obrir va descobrir un secret amagat durant dècades: 36 familiars seus havien mort a l’Holocaust. Al seu primer llibre, Les set caixes, explicava part de la seva història. En aquest segon, els protagonistes són cinc infants: la Catherine, el Peter, el Michael, el Pavel i el Tommy. Tots són familiars seus i d’una manera o altra van viure en pròpia pell l’infern nazi. Alguns no van sobreviure, d’altres van refer la seva vida o, com el Tommy, no van poder superar mai el trauma d’haver perdut els pares.

El descobriment d’una nina amb una estrella de David gravada a la nuca i tres cartes d’un cosí del seu pare escrites poc després de la Segona Guerra Mundial van impulsar l’autora a investigar de nou el passat familiar. “Les cartes del cosí són esfereïdores”, diu Sontheimer. La primera la va escriure després de sortir d’Auschwitz i de Sachsenhausen: “Tenia poc més de trenta anys quan la va escriure, però estava destrossat físicament i psicològicament. No li funcionaven els ronyons i s’havia quedat sense dents. Havien matat els seus pares. A la segona carta explicava que s’havia casat i que la seva dona estava embarassada i, a la tercera carta, hi havia una fotografia dels bessons que havia tingut. Eren més joves que jo i vaig pensar que els havia de trobar”, explica l’autora.

La trobada amb els familiars

Sontheimer va trobar els bessons, que viuen a Praga i, a través d’ells, els altres cosins: els fills de la Katherine, que viuen al Canadà; el Michael, l’únic supervivent de l’Holocaust que encara és viu, i que és a Boston; i els familiars del Tommy, a Londres. Més de 70 anys després que el nazisme enviés la seva família a la mort i a la diàspora, es van trobar Praga: “Va ser molt emotiu i, sorprenentment, tenim moltes coses en comú”, diu Sontheimer.

“Conèixer el Michael és una de les millors coses que m’han passat”, explica l’autora. El Michael té 86 anys i va passar dos anys al gueto de Terezín. Ell i la seva germana es van salvar gràcies a la mare, que tenia molta habilitat manual i produïa óssos de Nadal per als nazis. “Ell, a diferència del Tommy, va tenir sempre la seva mare al costat i ha tingut una gran capacitat de superació. Té una vitalitat increïble -assegura Sontheimer-. No hi ha ni un dia que el Michael no recordi el gueto. El pitjor va ser la mort del pare. Era un advocat molt reconegut i la Gestapo va aparèixer un dia a casa seva i se’l va endur. El Michael ho recorda minut a minut. Tenia 11 anys i durant vuit dies no van saber res del pare. Després van descobrir que l’havien llançat als gossos”, recorda Sontheimer.

Li queden molts viatges: “He localitzat una altra cosina a Freiburg i he pogut visitar la casa dels avis materns -diu-. No crec que pogués viure a Alemanya. Expliquen la història com si els nazis no haguessin sigut alemanys. Molta gent va col·laborar-hi de manera activa o passiva i això no ho accepten. De totes maneres, és més fàcil ser familiar d’una víctima que no pas d’un botxí”, conclou Sontheimer. Prepara un documental sobre el seu primer llibre i un tercer llibre de la mateixa època, però no de la seva família sinó d’una princesa italoromanesa que va fer de doble espia: “Gràcies a ella els meus avis materns es van poder salvar”, diu aquesta farmacèutica jubilada abocada de ple en el passat que la seva família va ocultar a les golfes.