Al'òpera, dos més dos no sempre són quatre. La sonnambula en va ser la prova fefaent ara que, a falta de visió artística, el llenguatge comptable sembla ser el que predomina al Liceu. En teoria, els ingredients eren els apropiats: una de les partitures més belles de Bellini amb dos protagonistes versats en el belcanto romàntic. Però no tot va funcionar i la glacial resposta al primer acte s'emmirallava en el paisatge alpí de l'escenografia; per sort, el segon acte va remuntar.
Ocasionals sons enrogallats van ser un dels senyals que Patrizia Ciofi, tot i no anunciar cap indisposició, no estava al cent per cent. L'art dels clarobscurs i la capacitat de deixar flotar les elegíaques cantilenes bellinianes van restar, tanmateix, intactes, i en un segon acte amb la veu més assentada, Ciofi va regalar un Ah!, non credea mirarti extasiant. Juan Diego Flórez ho va tenir fàcil per ser el triomfador de la nit, amb un Elvino de línia elegant i agut insolent, com ens té ben avesats el tenor peruà, però el seu cant era aliè a tot el que l'envoltava. Nicola Ulivieri va ser un donjoanesc Comte Rodolfo, atret per la incisiva Lisa d'Eleonora Buratto, mentre que Gemma Coma-Alabert (Teresa) es referma com una de les millors incorporacions a l'equip de secundaris del teatre.
Daniel Oren va ser un dels responsables del desencís difús de la vetllada. La seva batuta hiperactiva mai va trobar el pols de la partitura: impulsos sobtats que descol·locaven cor i orquestra convivien amb temps apàtics que potser volien aconseguir que el públic s'adormís com la protagonista. El muntatge de Marco Aurelio Marelli és una d'aquelles coproduccions funcionals que es passegen per diversos teatres sense demanar grans esforços a repartiments canviants. El decorat, un imponent saló d'un hotel-balneari, feia encara més improbable el feble conflicte del llibret, i els apunts innovadors no duien enlloc interessant. Però ningú compra entrades de La sonnambula pel director d'escena.