'Song to song': Terrence Malick medita sobre el desig i la culpa amb el món de la música com a rerefons

'Song to song'

(3 estrelles)

Direcció i guió: Terrence Malick. 129 min. Estats Units (2017). Amb Ryan Gosling, Rooney Mara i Michael Fassbender. Estrena als cinemes i en lloguer a Filmin, Vodafone i Huawei Video

Amb l’excepció de les entendridores escenes a Males terres en què Martin Sheen i Sissy Spacek ballaven amb Nat King Cole i Mickey & Sylvia, Terrence Malick no ha mostrat mai gaire interès en el pop. Per això, la notícia que faria un film ambientat en l’escena musical d’Austin resultava estimulant. Però, en aquest sentit, Song to song és decebedora, ja que la manera com el cineasta filma l’excitació dels concerts no és més reveladora que la del vídeo promocional d’un festival qualsevol. En realitat, la pel·lícula segueix el rastre de les immediatament anteriors To the wonder i Knight of cups: esbossos de relats sobre l’amor, la culpa i la buidor, semiimprovisats per estrelles de Hollywood; en aquest cas, Rooney Mara, Ryan Gosling i Michael Fassbender, protagonistes d’un triangle romàntic i d’interessos en què la desorientació dels personatges es confon amb la d’uns actors sense pla mestre.

La falta d’un guió sòlid no amplia l’expressivitat lírica de Malick, sinó que el fa topar amb els límits del seu estil, deixant que la càmera vagaregi a la recerca d’instants de gràcia que no arriben. Això també afecta la seva concepció del muntatge, una cascada d’imatges que sembla més provisional que mai. De fet, veient les aparicions de Patti Smith a Song to song, carregades del dolor, la saviesa i la iconicitat que manquen a la resta del film, no és agosarat pensar que, oblidat a la sala d’edició, hi ha un retrat fílmic de l'autora de Horses que potser sí que mereixeria entrar al cànon d’obres mestres del director.