El Sónar també és l’art fascinant de Sergio Caballero

BarcelonaPer què un festival musical com el Sónar va triar Maradona com a imatge de l’edició del 2002? Sergio Caballero, responsable de la imatge del festival, explica que sempre l’han encuriosit els famosos que participen en campanyes publicitàries anunciant productes que no tenen res a veure amb la seva professió. “Recordo Ferran Adrià vestit amb una jaqueta negra anunciant matalassos”, diu. Així, a partir d’una pregunta, i amb la intenció d’inserir un personatge en un context aliè, és com va arribar a Maradona. Tot plegat era tan absurd que va funcionar, evidentment després d’unes negociacions els termes de les quals canviaven minut a minut mentre Caballero i el fotògraf Biel Capllonch convivien amb el seguici de Maradona en un hotel de Mèxic.

El resultat d’aquella idea impossible va ser impactant, però al cap i a la fi no era tan estrany per a Sergio Caballero (Barcelona, 1966), protagonista de l’exposició Ni flyers ni pòsters. 25 anys d’imatge Sónar, que es pot visitar al Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat fins al 23 de juny. Aparentment, la mostra és un viatge per la memòria gràfica del festival, però en el fons és una retrospectiva parcial de Caballero, artista total des dels temps dels Rhinos, quan ell, Marcel·lí Antúnez i Pau Nubiola s’autodefinien com a “terroristes plàstics”.

Implicat en el Sónar des de la gestació del festival, i fins i tot abans com a integrant del duo Jumo juntament amb Enric Palau, Caballero va assumir la imatge del festival. Al principi era relativament convencional, i l’exposició així ho certifica confinant el període 1994-1996 en un CD-ROM. Però tot va canviar el 1997, quan el Sónar va sorprendre convertint la imatge d’un esdeveniment musical en una manifestació artística amb entitat pròpia. Caballero, Palau i Ricard Robles, els tres directors del Sónar, van convèncer els seus pares i mares per protagonitzar la imatge del festival. “Vam seguir una mica la idea de Warhol perquè tinguessin el seu minut de fama”, recorda Caballero mentre camina pel Tecla Sala davant d’una gran fotografia dels progenitors carregats amb maletes de DJ baixant d’un avió. Va ser el clic, el punt de partida d’una aventura artística que ha deixat imatges icòniques, com les dones russes amb poders paranormals, les animadores txeques amb barba, els fantasmes, els personatges d’herba que apleguen objectes daurats i aquella instal·lació del 2011, en plena crisi, quan Caballero va tenir la idea de “vendre el festival, fer diners i retirar-se”. Per reforçar un missatge irònic i gamberro, es va enregistrar un vídeo “similar als que fa la casa de subhastes Sotheby’s, en què et diuen com és d’important que et gastis deu milions d’euros en un quadre, perquè és una cosa que no tornarà a passar”, tal com explica Caballero amb l’humor que el caracteritza.

Ni flyers ni pòsters no aplega de manera sistemàtica i enciclopèdica els materials que ha fet servir el Sónar com a imatge, sinó que es tracta d’una manera de convertir la memòria del Sónar en una exposició fascinant de Caballero. “No hi ha res que no es pugui canviar”, diu l’artista, que ha treballat el desplegament de la mostra amb la comissària Amelie Aranguren, per a qui Caballero és algú que “sempre ha fet el que li ha donat la gana”. El recorregut, ampli, sorprenent i per sobre de tot divertit, permet identificar alguns temes transversals, com ara “l’hivern, el fred, la taxidèrmia, la família i l’humor”. A més, Caballero fa dialogar el material del Sónar amb altres obres de la seva carrera plàstica, com aquella obra que va presentar a la Sala Montcada en què tres porcs tenien el cap dins d’una bola del món... i l’espectador havia de mirar a través de cul dels animals per veure un vídeo.

Òbviament, l’exposició connecta amb la memòria del Sónar, però també estableix vincles amb artistes com Richard Serra, Francis Bacon i David Lynch d’una manera essencialment hedonista. “És el reencontre del Sergio amb l’artista plàstic dels 80 i 90”, recorda Aranguren. I aquest artista és algú que es guia “per la intuïció, mai per la tendència”, com reconeix ell mateix.

L’exposició té un cost de 60.000 euros, i tant Caballero com Aranguren estan treballant amb la possibilitat que viatgi a altres a països.

50 euros més per posar-se la barba

“Els meus socis estaven farts de mi, de les imatges d’hivern i de mons estranys. Volien una mica d’alegria”, explica Sergio Caballero. Dit i fet. Per a la imatge del Sónar 2013 va triar unes animadores txeques. Tanmateix, les va fotografiar en espais d’estètica racionalista no especialment alegres. A més, va voler que elles s’enganxessin unes barbes: “No volien, però van acceptar per 50 euros més”.

Mirar a través del cul d’un porc

L’obra El clamor de la humanidad me oprime... por su tumulto me veo privado del sueño forma part de l’exposició però no prové del material Sónar sinó d’una mostra a la Sala Montcada. En qualsevol cas, revela el caràcter gamberro de Caballero. Durant la visita al Tecla Sala, va convidar l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, a mirar a través del cul del porc per veure un vídeo.

Bessones paranormals

Després d’uns ballarines brasileres en un fons tret dels Pastorets i d’un pastor alemany amb rodes, Caballero es va endinsar en l’univers dels fenòmens paranormals. La imatge del Sónar 2000 incloïa aquestes “bessones russes que tenien la capacitat d’aguantar la respiració durant 24 hores”. La seva fascinació pels bessons el va dur a fer un remake per a l’edició del 2015, igualment pertorbador.