Un Sónar per celebrar el retorn dels concerts sense cadires

BarcelonaEn un mateix cap de setmana han coincidit a Barcelona tres esdeveniments que expliquen prou bé el batec cultural de la ciutat: el Saló del Manga (ara Manga Barcelona), el Festival In-Edit de Documental Musical i l’edició de tardor del Sónar. Tots tres són projectes que van començar amb intuïció i entusiasme i que any rere any s’han consolidat i han aconseguit mantenir-se tot i les conjuntures econòmiques, socials i econòmiques que ha viscut el país. Segurament l’autèntic model Barcelona és aquest, el d’iniciatives pensades i desenvolupades des de la ciutat i per a la ciutat. No són ni bolets paraculturals ni franquícies extractives. I saben que en comptes de competir poden col·laborar, com han fet el Sónar i l’In-Edit programant Laurent Garnier: dissabte el DJ francès era l’encarregat de la sessió de tancament del Sónar al Poble Espanyol, on divendres l’estrella va ser la DJ russa Nina Kravitz; i aquest diumenge (i també el 6 de novembre) l’In-Edit projecta als Aribau el documental Laurent Garnier: Off the record.

Garnier també va ser protagonista dissabte al Sónar de tardor al CCCB, on va compartir una xerrada amb el cineasta J.A. Bayona, un altre que coneix perfectament el festival, però com a públic. “La meva missió és emocionar la gent”, va dir Garnier, que també va explicar que arran del confinament pandèmic va estar sis mesos sense escoltar techno. “Sentia que no era la música per aquell moment, perquè per mi el techno ha sigut sempre la música del futur”. Mentre Garnier i Bayona xerraven, la pluja boicotejava les sessions de DJ al Pati de les Dones. Afortunadament, l’aigua va concedir una treva a la tarda i el Sónar al CCCB es va poder desenvolupar amb normalitat: és a dir, amb cues per accedir als escenaris i per comprar begudes, i amb l’alegria de poder veure concerts sense cadires.

Mirades al folk

Artísticament el dia tenia dos noms molt esperats: el gal·lès Koreless, segurament determinant en el sold out de dissabte; i Il Quadro di Troisi, el projecte dels italians Eva Geist i Donato Scaramuzzi. El gal·lès, autor del monumental disc Agor, va sortir deixant clares les intencions de convertir el Teatre del CCCB en un club diferent, amb gust per la melodia curta i oferint una dieta variada que va més enllà de la progressió rítmica que esclata cada cinc minuts. L’any que ve se’l rifaran tots els festivals. Abans, Il Quadro di Troisi havien meravellat amb un pop sintètic defensat amb banda en una jornada caracteritzada per propostes que s’acosten al folk des de diferents angles: per formacions amb tres o més músics a l’escenari; per la diversitat lingüística (francès, alemany, italià, anglès, català i castellà), i per les ganes de ballar del públic que es va atrinxerar al Pati de les Dones, sobretot amb l’espectacular i polirítmica sessió del senegalès Baba Sy, del col·lectiu barceloní Jokkoo.

Del segment folk, molt interessant el que va presentar el berlinès Die Wilde Jagd, amb guitarra, violoncel i bateria i un tractament electrònic amb sensibilitat analògica. Molt impactant amb la viola de roda Emmanuelle Parrenin, icona del folk de culte francès, que va oferir una vibrant cerimònia d’acid-folk d’avantguarda amb el productor Detlef Wienrich i el saxofonista Quentin Rollet; el públic ho va agrair amb una ovació que va sonar a catarsi tribal. També amb una ovació va acabar el concert de Marina Herlop, màgia electrònica i polifonia amb la col·laboració de les Tarta Relena i la rítmica versàtil de l’imprescindible baixista Òscar Garrobé, i la presència entre el públic de Holly Herndon, la padrina de la intel·ligència artificial. Per cert, la immensa majoria del públic va seguir aquesta actuació assegut a terra i amb actitud contemplativa.