La sombra del actor

És possible que, amb el pas dels anys, les dècades, Al Pacino hagi perdut aquell punt de contenció que equilibrava la seva tendència a l’histrionisme, però l’actor que va immortalitzar Michael Corleone encara va sobrat de valentia i ferocitat. A La sombra del actor, Pacino es posa en la pell d’un intèrpret que travessa una crisi professional i existencial, una figura que li serveix per retratar de manera exhibicionista i irònica un crepuscle personal i físic que té molt de ficció, però també alguna cosa de real. Despullant els estigmes de la vellesa, Pacino posa ànima a aquesta adaptació força lliure de La humiliació de Philip Roth. Allà on l’autor de Pastoral americana proposava una serena i amarga exploració de les misèries que envolten l’ego i la mortalitat, el film de Barry Levinson ( Rain man, Sleepers ) se situa entre el drama carnavalesc, la comèdia burlesca i el deliri oníric. El resultat d’aquest singular procés d’adaptació resulta difícil de categoritzar: podria ser un híbrid genial de tragèdia i farsa, però també una obra grotesca pròxima al kitsch. |