La solitud de la vídua de Lluís Companys

BarcelonaCarme Ballester (Barcelona, 1898 - París, 1972) es pensava que centenars de persones vingudes de Catalunya i de França anirien a acomiadar-la i, perquè tinguessin prou temps, va donar instruccions perquè el seu enterrament se celebrés deu dies després de morir. Però la veritat és que molt pocs van anar al cementiri parisenc de Saint-Mandé aquell fred 15 de març per dir adeu a la vídua de Lluís Companys. Ballester va voler que l’enterressin al costat del Lluïset, el fill del president afusellat, i compartir la mateixa llosa. El 1998, 26 anys després del traspàs, les despulles del fill i de la dona de Companys van ser traslladades a Montjuïc.

Ballester es va quedar sola i durant anys va malviure, malalta i sense recursos, a París. L’historiador Oriol Dueñas reconstrueix la vida d’una dona de qui tothom es va anar apartant a Carme Ballester: compromís, resistència i solitud (Editorial Gregal, 2018). “Tot el seu entorn va anar desapareixent i es va quedar sola, amb els records i el passat”, diu Dueñas. No ha sigut gens fàcil seguir el rastre de Ballester. “Hi ha molt poca informació al fons de Lluís Companys, sobretot de l’àmbit familiar, cosa que sorprèn tenint en compte la seva importància històrica -explica Dueñas-. Carme Ballester va ser molt activa a l’hora d’escriure: la seva correspondència, per tant, o s’ha perdut o s’ha destruït o està amagada en algun lloc”.

Més de cent cartes inèdites

La biografia de Dueñas es nodreix sobretot de les memòries de Moisès Broggi i dels documents que va trobar a l’Associació Memòria i Història de Manresa i a l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam, on Ballester narra la detenció de Companys; també de l’Arxiu Nacional de Catalunya i, sobretot, de la correspondència entre Ballester i Josep Tarradellas, que és a l’Arxiu Montserrat Tarradellas. “Són més d’un centenar de cartes i vaig ser el primer de llegir-les”, diu Dueñas. A través d’aquestes cartes l’historiador narra com van ser els últims 30 anys de Ballester. “Va viure en unes condicions molt dures, la Generalitat a l’exili i JosepTarradellas la van ajudar però ells tampoc tenien recursos, sobretot als anys 60, i Ballester va sobreviure fent feines per a una modista -la utilitzava per atreure clientela presentant-la com la vídua de Companys- i netejant cases”, explica Dueñas.

Sempre va cuidar el fill de Companys, malalt d’esquizofrènia. “Es va mobilitzar i va fer tot el que va poder per aconseguir recursos perquè el Lluïset rebés les atencions necessàries al sanatori. Se l’estimava i havia promès a Companys que no el deixaria sol -diu Dueñas-. No hi ha constància que la família de Companys [el president català tenia una altra filla que havia emigrat a Mèxic] visités mai el Lluïset” . El novembre del 1957 Ballester va escriure després de la mort del seu gosset: “Per a mi era com una persona, un bon i fidel amic. Ja veus que tot desapareix del meu costat, sembla que jo no tinga dret a res en aquest món, soc ben bé una pobra dona”.

Ballester es va quedar òrfena de petita i de ben jove va haver de treballar en una botiga de la família Broggi. Amb el seu primer marit, Josep Duran, de qui es va acabar divorciant, va entrar a formar part d’Estat Català i el seu activisme va ser especialment intens durant la dictadura de Primo de Rivera. Ballester era una militant entusiasta. “Era una noia alegre, divertida, decidida, molt extravertida i amb incontinència verbal. No pensava abans de parlar. Cridava l’atenció”, diu Dueñas. S’ha parlat molt de la seva vida personal perquè es va divorciar [segons el nebot de Ballester, ella volia tenir fills i ell no], va tenir relacions amb Miquel Badia, líder de les Joventuts d’Esquerra Republicana - Estat Català, assassinat l’abril del 1936, i es va tornar a casar amb Companys. “En aquella època aquest comportament indignava força gent -reflexiona l’autor-. Altres personatges històrics han tingut moltes relacions extramatrimonials, però no se n’ha parlant tant ni amb la mateixa agressivitat”.

Companys i Ballester van consolidar la relació a l’entorn dels Fets d’Octubre. Tots dos van tramitar els divorcis respectius abans de l’esclat de la Guerra Civil i es van casar el 5 d’octubre del 1936 al Palau de la Generalitat. “Ballester no va ser una dona a l’ombra, participava en els actes públics -diu Dueñas-. La seva màxima felicitat va coincidir amb els anys més tràgics de la Guerra Civil, perquè es va casar amb Companys i perquè es va convertir en la primera dama”.

Amb la detenció del president català, el 13 d’agost del 1940 a La Baule-les-Pins, el món de Ballester es va enfonsar. “Es va quedar sola, va fer una davallada física i psicològica important, es va aferrar al passat. No acceptava les negociacions de Tarradellas per pactar amb els franquistes: creia que allò era oblidar i trair el marit”, explica l’historiador. Ballester, que va participar en la Resistència francesa, va rebre una indemnització i una pensió del govern alemany el 1970. En va poder gaudir molt poc. La seva herència va ser motiu de polèmica i de disputa entre el seu nebot, Francesc Ballester, i la família de Companys. Segons Oriol Dueñas, sembla que el nebot es va quedar amb l’herència i els objectes personals del president català, que també volia la filla. “M’hauria agradat trobar unes memòries, un dietari o un arxiu personal que m’hagués permès saber-ne coses, el que pensava, com era el seu entorn. L’amor pel seu marit va ser autèntic fins a l’últim dia”, assegura l’autor de la biografia.