Sol Picó fa ballar València a Manresa

ManresaPocs espectacles reflecteixen tan clarament l’ànima de la Fira Mediterrània de Manresa com Animal de séquia, el projecte de la coreògrafa Sol Picó que dijous va omplir el Teatre Kursaal de la capital del Bages. La fira es vol projectar mirant les arrels amb voluntat contemporània, fent de la tradició popular un material artístic del present. Justament és el que ha fet Sol Picó amb diferents episodis de la tradició popular valenciana, fent ballar costums, símbols i mites lligats a la feina, el festeig, la pena i, esclar, la festa; perquè, al cap i a la fi, hem vingut a divertir-nos plegats.

Picó es reserva tot just uns minuts a l’escenari perquè el protagonisme és de la Banda Chapicó: vuit ballarins i la trentena de músics d’una banda simfònica a la valenciana dirigida per Jesús Salvador Chapi. Com que l’ànim és col·lectiu i participatiu, Picó fa que els músics també ballin i juguin amb els ballarins en un escenari de minimalisme mític, amb una cortina d’aigua translúcida que afavoreix recursos lumínics, com en la brillant representació del goig pirotècnic de Sant Joan, i dos ramals d’aigua, la séquia del títol que amara tot l’espectacle.

La lectura contemporània és joiosa i desvergonyida des del principi, quan es reivindica Chimo Bayo, la ruta del bakalao i Así me gusta a mí com a part integrant de la cultura popular valenciana: el dret a decidir el camí a l’èxtasi. Els hu-ha de la màkina van predisposar el públic del Kursaal, que gairebé una hora i mitja després va dedicar una llarga ovació a tots els responsables d’Animal de séquia. Si l’Orfeó Donostiarra va reinventar Sarri, Sarri de Kortatu, una banda valenciana pot bufar un tema de Bayo ballant amb una companyia de dansa contemporània.

El tro del cant de batre

L’espectacle camina sol gràcies a la interacció entre coreografia i música i a la successió d’estímuls escènics: uns versos d’Estellés, un llançament de pinyols, una processó que podria acabar com el rosari de l’Aurora, un pasdoble ballant a terra, una tomatina suggerida, un bestiari per a una nova falla, un ball per al trinquet i l’aparició a la platea de Carles Dénia, el tro del cant de batre, entre d’altres.

Tot i la diversitat d’elements convocats, tant la coreografia de Picó com l’escenografia de Joan Manrique i el vestuari de Joan Miquel Reig hi atorguen un sentit. És un minimalisme estètic de peces senzilles que evita la temptació de l’excés faller que sovint aboca a ressaltar la part grotesca de la festa. A Animal de séquia hi ha vida, molta, i també una porta oberta a remenar les arrels sense adormir-se en el formol de la folklorització i sense haver de caure en el parany de voler intel·lectualitzar la paella.