Sofia Coppola acaricia la Palma d’Or

CanesSofia Coppola tenia un doble repte a Canes: aixecar el nivell d’una secció oficial fins al moment molt discreta i portar novament a la pantalla la novel·la de Thomas Cullinan que ja va interpretar Clint Eastwood el 1971 en el clàssic de Don Siegel 'El seductor'.

El primer objectiu, almenys, el va assolir sense problemes. 'La seducción' és una de les obres més sòlides de la competició, un prodigi d’elegància i preciosisme visual que entra pels ulls des del primer instant. Pel que fa a la inevitable comparació, el debat està servit: Coppola aporta concisió, ironia i el punt de vista dels personatges femenins, però manté la trama gairebé intacta, sense introduir-hi o treure’n cap element essencial. És a dir, fa seva la pel·lícula amb recursos cinematogràfics, troba el seu propi to i una posada en escena pròpia.

El film relata la disrupció que provoca en plena guerra civil l’arribada d’un soldat ianqui ferit (Colin Farrell) a un internat femení del sud rural dels Estats Units, on, a contracor, la directora (Nicole Kidman) li cura les ferides mentre el soldat maniobra per treure profit de 'l’efecte Axe' que provoca la seva presència a l’internat, tirant la canya a una professora (Kirsten Dunst) i deixant-se estimar per l’estudiant més atrevida (Elle Fanning). Tanta tensió sexual acabarà esclatant-li a la cara, esclar. “La idea de fer un 'remake' d’'El seductor' va ser de la meva dissenyadora d’art –ha explicat aquest dimecres Coppola–. Vaig veure el film i em va provocar una gran impressió. Però mai vaig pensar en 'La seducción' com un 'remake', sinó en la meva versió de la història. Vull pensar que són complementàries: de fet, Quentin Tarantino vol projectar les dues pel·lícules en un programa doble al seu cinema de Los Angeles”.

Coppola rebaixa la càrrega sexual i l’atmosfera violenta del film de Siegel; en canvi, és més subtil, sensual i divertida. Hi ha espetecs d’erotisme, però no una 'mascletà' sense control. La directora de 'Lost in translation' retrata un paisatge del sud més boirós que humit, fotografiat amb la llum de les espelmes i els colors del capvespre. Un embolcall que escau estranyament bé a aquesta pertorbadora història de desig, supervivència i venjança que, tal com estan les coses a Canes, sense ser l’obra mestra que encara esperem tots, podria guanyar perfectament la Palma d’Or. I no passaria res.

Menys normal seria que guanyés l’altre film de competició oficial vist ahir: 'Rodin', de Jacques Doillon, s’acosta a la vida de l’escultor francès i la seva tempestuosa relació amb Camille Claudel amb una posada en escena tan eixuta i poc interessant que bona part del públic va acabar desertant.