2. L’SNF i els refugiats francesos col·laboracionistes a l’Hotel Congost
Capítol 2 de la sèrie 'Informes dels contraespies francesos a Barcelona'
BarcelonaEl Sécours National Français (SNF) era el nom de la fundació que va crear Pierre Héricourt (cònsol del govern de Vichy a Barcelona) per ajudar els centenars de refugiats francesos que van arribar a la ciutat a partir de l’agost de 1944 fugint de les represàlies de les noves autoritats gaullistes. La seu de l'SNF era al carrer Bruc 127. Les ajudes que oferien eren administratives (permís de residència), logístiques (buscar un lloc on viure), laborals (proporcionar alguna feina) i econòmiques (rebre un subsidi mensual) i eren per a totes les famílies que les sol·licitaven i que s'inscrivien al consolat pétainista.
Tinguem en compte que, a l’inici de la tardor del mateix 1944, el nou govern francès del general De Gaulle va establir el nou consolat francès de Barcelona, de manera que van coexistir, fins a l’abril de 1945, dos consolats francesos a Barcelona: el dels fidels a Pétain i el dels fidels a De Gaulle, una situació certament insòlita. Per tant, els que s’inscrivien al consolat d’Héricourt per aconseguir el subsidi de l'SNF eren ben conscients de la seva feble situació política, però ho fiaven tot a la potència de l’Alemanya nazi, que encara campava per Barcelona amb total impunitat. A més, qui pagava els subsidis mensuals dels refugiats francesos a Barcelona ja no era el govern de Vichy –exiliat a Sigmaringen (Alemanya)–, sinó les autoritats alemanyes establertes a Barcelona. Però tot va tenir un límit.
A partir del febrer de 1945 l’SNF va generar molts problemes als refugiats perquè els alemanys es van negar a continuar pagant els seus subsidis, que sumaven entre 60.000 i 90.000 pessetes mensuals. El president de l'SNF era André Hervo i el tresorer Jean Couderc. Sobre Couderc van començar a circular rumors entre la colònia francesa que desviava part d’aquests diners a d’altres objectius i els refugiats francesos es van començar a organitzar i a queixar-se. El cap d’aquests refugiats queixosos va ser Pierre Tricaud, un professor de matemàtiques de 45 anys que havia sigut membre de la Milice Française, una formació paramilitar d’ultradreta.
La corruptela dels directius
Davant de la gravetat de la situació, Héricourt va pressionar les autoritats espanyoles perquè confinessin els membres de l'SNF a l’Hotel Congost del Figueró, cosa que va aconseguir. Però no tots hi van anar. La corruptela dels directius de l'SNF no es limitava als refugiats barcelonins, sinó que tampoc enviaven els subsidis als refugiats francesos del camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos). Tot plegat va provocar que Héricourt es veiés obligat a fer canvis en la junta directiva a primers de març de 1945 i nomenés el periodista Alain Lebreau com a nou president de l'SNF. Al final a l’Hotel Congost s’hi van confinar 37 refugiats, 30 adults i 7 menors, i va acabar com el rosari de l’aurora. Després de setmanes de ser-hi, abandonats per l'SNF, pels nazis i per les autoritats espanyoles, van haver de marxar i començar de nou, mentre la situació política a Europa estava a punt de girar-se com un mitjó amb la caiguda dels nazis.
I en el capítol 3: Les fileres de pas clandestines transfrontereres