Sleaford Mods, poesia de carrer

Després de transitar per diverses bandes de rock, el britànic Jason Williamson va trobar el seu camí musical en la paraula rapejada. El 2007 va fundar Sleaford Mods a Nottingham al costat del productor Simon Parfrement, que el 2012 va ser substituït pel DJ Andrew Fearn per crear així la fórmula amb la qual cada vegada estan arribant a un públic més ampli. Williamson escriu i recita les lletres amb el seu accent de l’East Midlands, amb alguna incursió melòdica puntual. Fearn hi posa la base musical: un compendi de beats primitius senzills i repetitius que es converteixen en un llit musical sintètic i sòrdid que ajuda a emfatitzar unes lletres farcides d’històries del carrer, converses de pub, misèries de la classe obrera britànica.

Posen en paraules impulsos tan primitius com la frustració o la ràbia d’una manera visceral, crua i essencial, com la poesia. “Moltes vegades em pregunten per la ràbia que hi ha a la nostra música, que si estic sempre enfadat... -comenta Williamson, des de l’altra banda del telèfon-. Però no, no sóc una persona amargada, simplement és que m’emprenyo amb algunes persones. Es tracta de fer servir aquest sentiment en les cançons i veure què passa”.

Amb aquesta fórmula musical aparentment senzilla -per fer un concert tan sols necessiten un micròfon i un endoll per connectar-hi un ordinador- ja han publicat vuit discos, l’últim, Key markets (2015), i sembla que encara no ha arribat al seu esgotament creatiu. “Quan afrontem un nou disc ho fem basant-nos en les lletres. Si aconsegueixo trobar un bon ganxo sé que puc aconseguir una bona cançó. La fórmula que fem servir crec que encara és vibrant i no penso caure en visions paranoiques preguntant-me si la música encara és interessant o té contingut crític. Has de tirar endavant i ja està. Crec que l’error més gran seria intentar fer canvis dràstics presos pel pànic. A vegades, el que has de fer és viure amb el que tens”.

Després de moure’s en l’underground, el disc Austerity dogs (2013) va ser el punt d’inflexió per a Sleaford Mods: els va permetre sortir a tocar fora de la seva illa per després cridar l’atenció de la premsa britànica amb Divide and exit (2014), un disc que els va permetre tocar en festivals com Glastonbury i el Primavera Sound o al programa de Jools Holland. “Sortir a la tele no ens suposa cap contradicció interna. Ho seria si comencéssim a publicar autèntica merda”, assegura el britànic, que sempre s’ha mostrat molt crític amb les carreres meteòriques de molts compatriotes, fabricades per grans campanyes publicitàries. “La nostra evolució ha sigut relativament lenta. Ho estem fent a la nostra manera, intentant mantenir els preus de les entrades baixos. Necessitem els diners, esclar, però no creiem que haguem de pressionar tant”.

Segurament Sleaford Mods no proposen cap futur millor a través de la seva música: sacsegen el present i l’oient, cosa que els connecta amb l’esperit primigeni del punk. Williamson es mostra poc obert a parlar d’etiquetes però hi reconeix certes similituds en l’actitud i la simplicitat musical que han triat. Li agrada, però, recalcar que la paraula mod del nom del grup és un homenatge a l’actitud transgressora dels mod mods. Avui en dia, segons ell, ser mod és pura estètica i proclama: “Les circumstàncies en l’art i les condicions de vida han canviat i cal trobar sempre noves maneres de protestar”.|

Sleaford Mods + YAK42 Sala Apolo (Barcelona) Divendres 8 d’abril, 20.30 h. 20-25 €

Sleaford Mods són Jason Williamson (veu) i Andrew Fearn (bases). ‘Key markets’ (2015) està publicat per Harbinger Sound