Un dia a Sitges: jaquetes assassines, viatges en el temps i ruptures amoroses

SitgesJérémy Clapin, director de la sensacional '¿Donde está mi cuerpo?', citava dimecres com a influència l’aplaudit debut de Quentin Dupieux, Rubber, que protagonitzava un neumàtic assassí. “Si ell va aconseguir que un neumàtic cobrés vida, jo he de poder fer-ho amb una mà”, deia Clapin. Nou anys després de guanyar el premi a la millor opera prima i el Méliès de Plata al millor film europeu al Festival de Sitges, Dupieux torna a convertir un objecte inanimat en l’encarnació del mal a Le daim, però ara es tracta d’una jaqueta de pell de cérvol de la qual s’enamora Jean Dujardin fins al punt d’abandonar la dona i cruspir-se tots els estalvis per comprar la peça de roba.

Presentat ahir en la secció oficial, el film de Dupieux és una nova exhibició d’humor absurd i mala bava que retrata la deriva assassina del protagonista, disposat a pagar el preu que sigui per arribar a ser l’única persona del món que dugui jaqueta. Si Le daim és el més rodó dels últims treballs de Dupieux és perquè manté el disbarat habitual sota control, i deixa que l’obsessió del personatge de Dujardin per la roba de pell de cérvol o la seva pretensió de ser director de cinema vagin augmentant gradualment el nivell de deliri. Jugant amb el terror i l’ambigüitat, la pel·lícula se situa en algun punt intermedi entre el cinema fetitxista de Peter Strickland –l’argument recorda la recent In fabric– i les comèdies excèntriques d’Alain Guiraudie, amb qui Dupieux comparteix el gust per retratar la França rural des d’una mirada subversiva.

El fantàstic d’escala humana

Si el cinema del francès talla amarres amb el realisme, el del tàndem de directors format per Justin Benson i Aaron Moorhead destaca precisament per l’escala humana de les seves històries de ciència-ficció i fantasia. A Synchronic, que van presentar eufòrics dimecres a la nit (“Fem pel·lícules només per venir a projectar-les en aquest cinema”, van dir abans de la sessió de gala a l’Auditori Melià), una droga sintètica provoca viatges en el temps, de vegades només amb bitllet d’anada. Els primers a adonar-se dels perills de la substància són dos amics infermers que cada nit topen amb noves víctimes mortals d’aquests viatges.

Cap als infermers apunta inicialment el focus del film: allà on altres directors recorren al personatge estereotipat, Benson i Moorhead s’esforcen en explorar els conflictes i neguits d’aquests dos homes, movent-se en un registre de drama indie que salta pels aires i deixa pas a l’aventura en una segona meitat matussera pel que fa a les decisions de guió i fins i tot amb un cert regust mainstream. ¿Potser perquè té dos actors de perfil alt a Hollywood com Anthony Mackie i Jamie Dornan? L’antic Christian Grey, per cert, és massa juvenil per al paper: quan surt al costat de la seva filla de 18 anys sembla més el seu nòvio que el pare.

L'amor és un monstre

Benson i Moorhead també són productors –i el primer també un dels actors– d’un altre film de la secció oficial, After midgnight, una sorprenent barreja de pel·lícula de monstre i retrat d’una ruptura sentimental que, novament, posa el cinema fantàstic al servei del drama del protagonista, que fa setmanes que no sap res de la seva nòvia i està convençut que l’ha abandonat; per acabar-ho d'adobar, un animal salvatge l’assetja cada nit i la gent del poble comença a pensar que ha perdut la xaveta. Dirigida per Christian Stella i Jeremy Gardner, que també firma el guió i protagonitza el film, After midnight uneix amb naturalitat el terror de ser atacat per un monstre i la descomposició d’una parella perquè, en el fons, el rerefons és el mateix: la por a perdre-ho tot. A més, conté dues de les escenes del festival: un pla fix de 15 minuts de la parella parlant amb el cor a la mà més terrorífic que moltes seqüències d’acció i una versió en karaoke de l'Stay de Lisa Loeb com a maniobra desesperada per salvar una relació.