Simfonia de l'amor turmentat
L'estiu ja és història. Onze estrenes confirmen l'inici d'un nou curs cinematogràfic. La més destacada és The deep blue sea, un melodrama de Terence Davies protagonitzat per una turmentada Rachel Weisz.
BARCELONA.L'Anglaterra dels anys 50, una societat repressiva per a les dones i els sentiments, és l'escenari en què es desenvolupa l'acció de The deep blue sea , un melodrama d'esperit clàssic i indumentària moderna sobre la naturalesa múltiple, contradictòria i tràgica de l'amor. El director és Terence Davies, una figura cabdal del cinema britànic de les tres últimes dècades.
En el seu nou film, Davies adapta l'obra teatral de Terence Rattigan aprofitant el centenari del dramaturg, el Txékhov anglès. The deep blue sea explica la història de la Helen, una dona que abandona el marit quan s'enamora bojament d'un home més jove, arrossegada per una pulsió eròtica que fins aleshores li era desconeguda. Sense jutjar els personatges, Davies escenifica la caiguda en desgràcia de la Helen, que renuncia a la seguretat i el luxe de ser la dona d'un jutge a canvi d'un amor fràgil i asimètric amb un expilot que no acaba de trobar el seu lloc en l'Anglaterra desmilitaritzada de la postguerra.
Diferents maneres d'estimar
Com si es tractés d'un Breu encontre modern, The deep blue sea aborda el conflicte entre el desig i la norma social, i la seva naturalesa opressiva. Però el film també és una finestra oberta a les diferents maneres d'estimar: l'amor fraternal entre la Helen i el seu marit, còmplices afectius i intel·lectuals però no sexuals; la sensualitat desbordant de l'amor físic, una fugida d'una vida gris i alhora una presó, i l'amor pràctic i quotidià que es concreta en el comentari que fa a la Helen la seva mestressa: "Estimar és canviar els bolquers del teu marit cada nit".
La modernitat de la pel·lícula no és només de contingut, sinó també de forma. Davies arrenca aquesta tragèdia amorosa amb el suïcidi frustrat de la protagonista, estructurant a continuació el relat en dos temps: un flash-back que serpenteja endavant i enrere en la trama, i el temps present, acotat a una única jornada. Seria fàcil perdre's si no fos per la genial direcció de Davies, que combina la contenció i el barroquisme, la sobrietat i la sofisticació.
Un altre dels actius de The deep blue sea és la interpretació de Rachel Weisz. L'actriu defensa amb coratge les contradiccions d'un dona captivada per una passió que la desborda, tant a ella com al seu amant. L'acceptació d'aquesta sensualitat no és fàcil: comporta renúncies i sacrificis, ferir persones que s'estima, enfrontar-se a la societat del seu temps. I tot per un home que, ella n'és conscient, no està a la seva altura ni se l'estima de tot cor. En la pell del personatge que desencadena aquesta passió torrencial hi ha el britànic Tom Hiddleston, que poc després saltaria a Hollywood per interpretar el dolent de Thor i Los Vengadores : el pèrfid Loki.
Elogi de la música popular
En el cinema de Terence Davies la música no és un ingredient qualsevol. Enamorat de les cançons populars dels anys 30 i 40, el director retrata a The deep blue sea una època en què la música no només s'escoltava a la ràdio, sinó que es transmetia de viva veu i es cantava a les cases, els carrers i els pubs. Anterior a l'esclat de la cultura pop, era una música que pertanyia a tots i a ningú, conquerida pel poble. Davies la integra en el relat de la pel·lícula amb naturalitat, com ja succeïa a Veus distants i El llarg dia s'acaba .
Es pot apreciar en una de les millors escenes del film i potser del 2012: el flash-back en què la Helen recorda el Londres assetjat per les bombes dels nazis. La càmera recorre pacientment l'andana d'una estació de metro on la gent s'ha refugiat. Entre llums d'oli i el so pròxim i alhora llunyà de la guerra, les famílies s'abracen i escolten una veu anònima que entona el popular Molly Malone , gairebé un murmuri, un cant solitari per espantar la por.
Entre el retrat d'època i la tragèdia íntima, Davies compon a The deep blue sea una simfonia de l'amor turmentat que el confirma com un dels noms fonamentals del cinema europeu contemporani.
Garci, Mortensen i el superjutge
Les onze estrenes de la setmana confirmen que la sequera cinematogràfica de l'estiu ja és història. Dredd 3D adapta l'hiperviolent còmic Jutge Dredd , de Carlos Ezquerra i John Wagner, i Eternamente comprometidos segueix l'estil de la nova comèdia americana apadrinada per Judd Apatow. Viggo Mortensen protagonitza el thriller argentí Todos tenemos un plan i José Luis Garci trasllada Sherlock Holmes al Madrid de la Restauració, amb cameo inclòs de Ruiz-Gallardón.