Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida, la cançó infinita

PeraladaSÍLVIA PÉREZ CRUZ & MARCO MEZQUIDA

PERALADA 9 DE JULIOL

El cant dels ocells que normalment viuen als jardins que envolten el castell de Peralada acostuma a ser una preocupació per a molts músics de clàssica que hi actuen. Com que solen estar molt actius a la prova de so de la tarda, fa patir que, després, durant el concert, interfereixin massa en el que passa sobre l’escenari. Miraculosament, però, a l’hora del concert sempre callen. Dijous, durant el concert de Sílvia Pérez Cruz (veu i guitarra) i Marco Mezquida (piano), no va ser un excepció. Els ocells no van piular. I va ser un miracle que no ho fessin. De fet, es va fer estrany que no s’esvalotessin amb l’excel·lència vocal de la cantant de Calella de Palafrugell i la lírica pianística imparable del menorquí.

Feia temps que els músics anhelaven poder tocar junts. Finalment han aconseguit fer-ho sota el paraigua del Festival Castell de Peralada, que ha acollit el seu debut a duo amb un espectacle variat en estils, que combinava cançons tant en català com en castellà, portuguès i anglès. Des de poemes musicats - Niño mudo (Federico García Lorca), Plumita (Mauricio Rosencof)- fins a la cançó popular brasilera - Asa branca (Luiz Gonzaga)-, la samba contemporània -Vai (menina amanhã de manhã), de Tom Zé- i la cançó llatinoamericana - La llorona (popular), Oración del remanso (Jorge Fandermole)-. Tampoc van faltar referències a la dramatúrgia, com els fragments Ensumo d’abril i Estimat, del Cyrano d’Edmond Rostand, i al jazz. L’estàndard My funny Valentine, per exemple, va servir per obrir i tancar un xou que es va allargar fins a les dues hores i va tenir dos bisos. Hi van sonar No surprises (Radiohead), Vestida de nit i Pequeño vals vienés, molt aplaudides, entre d’altres.

Un espectacle visual

La gran varietat d’estils no va ser impediment perquè cada peça -en van sonar gairebé una vintena- s’entrellacés amb l’anterior i la posterior de manera natural. El piano de Mezquida, que en molts moments traçava passatges repetitius i màntrics, exercia d’element connector i contribuïa a la sensació que totes les cançons formen part d’una cançó mare infinita que no se sap ni quan comença ni quan s’acaba. Entremig, Pérez Cruz desplegava el seu mestratge vocal, tot i que, a vegades, es recreava en un cert barroquisme que desdibuixava els matisos estilístics d’alguns temes.

El format cançó va permetre crear un ambient proper i sincer amb el públic, que va omplir l’auditori a l’aire lliure del Parc del Castell amb 2.000 persones. La sensació d’informalitat de la música popular contrastava amb la precisió amb què els músics es movien sobre l’escenari -a cada peça, canviaven la seva posició- i una il·luminació molt treballada que jugava a crear punts de llum dins la foscor. Tots dos dialogaven i dansaven pausadament enmig d’un cert misteri. Era difícil apartar els ulls de l’escenari, però si els tancaves, llavors es podia percebre com, a falta del cant dels ocells, la remor dels arbres participava activament de la música. El que sortia de l’escenari semblava comunicar-se amb l’exterior, en una seqüència infinita.