Sílvia Pérez Cruz: “Els desnonaments són un fracàs del sistema”

BarcelonaEl cineasta Eduard Cortés va convèncer Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983) per cantar i protagonitzar Cerca de tu casa, una pel·lícula sobre la injustícia dels desnonaments que s’estrenarà al maig. Abans, concretament aquest divendres, es publicarà Domus (Universal), el disc amb les cançons de la banda sonora composta per Pérez Cruz, que inclou col·laboracions d’altres actors del film com Lluís Homar, Ivan Benet, Ivan Massagué, Manuel Morón i Oriol Vila, a més de músics com Miquel Àngel Cordero, Javier Colina i la mare i la filla de la cantant empordanesa. El disc el presentarà en directe al Teatro Nuevo Apolo de Madrid el 2 de març i al Teatre Tívoli de Barcelona el 14 de març. Les cançons de Domus, esclar, s’adiuen amb el que explica la pel·lícula. Com canta a No hay tanto pan, “ Es indecente / gente sin casa / casa sin gente ”.

¿T’has tret de sobre la pressió dels directes del disc Granada (2014)?

Sí. Tot el que comportava. Hi havia una part molt bonica i també una de molt difícil. Allà vaig poder experimentar coses, límits més llunyans, volums... Energia no, perquè que hi hagi més volum no vol dir que hi hagi més energia. Era un color diferent, i necessitava acabar, sí.

Si l’Eduard Cortés no t’hagués convençut per actuar a Cerca de tu casa, ¿existiria un disc com Domus?

No. Domus és tot un món que neix a la pel·lícula, i a més a més amb impulsos nous.

¿Les composicions les has fet a partir del guió o les has construït en paral·lel al guió?

Ha sigut un procés llarg. Vaig ser amb els guionistes mentre construïen el guió. Jo ja hi era des de l’escaleta, quan es va decidir que seria en castellà. Hi havia una sèrie de qüestions que calia resoldre, com ara com podria parlar d’aquella temàtica amb la veu que tinc i que tot tingués la força que ha de tenir. Els guionistes m’explicaven coses que anaven passant als personatges, però era important trobar quin era el moment natural perquè sortís algú cantant i des de quina emoció es feia. Al final vam veure que, excepte dues cançons, No hay tanto pan i Sí se puede, que van de cara, el que sortia més natural era subratllar les emocions dels personatges sense donar informació nova, oferint una visió amb una altra poètica i un altre llenguatge artístic.

Com era aquesta feina?

Ells m’explicaven alguna cosa i jo també podia opinar. Els demanava que em diguessin paraules, que em concretessin les emocions. Aleshores em posava a escriure, anava amb la guitarra i els tocava les cançons. Hi ha una cançó, My dog, que és en anglès. Jo ja tenia una melodia feta de feia temps, i em va començar a sortir la història. Com que el so de la música quedava millor en anglès, els vaig dir que el que havia fet no els serviria de res, però els la vaig cantar i ells van crear una escena a partir de la cançó, que sona a la ràdio. És a dir, va ser al revés que les altres.

La pel·lícula parla del dia a dia dels desnonaments.

Sí, sobretot tracta de la fragilitat de les persones en situacions així, de com es trenquen parelles i famílies, de com et busques la vida. El que explica l’Eduard passa el 2008, just al principi de la crisi. Parla de com una persona passa de considerar que el que viu és un fracàs personal a veure que els desnonaments en realitat són un fracàs del sistema. Això és un gran pas. Trobo molt bé centrar-ho en aquell moment, que és quan hi ha generositat de la bona: tothom comença a adonar-se de la situació i s’ajuden. Això és molt emocionant. En un viatge solitari on es van ajuntant soledats.

Acabes de descriure el naixement de la PAH.

Sí, però la pel·lícula parla del moviment previ a la PAH, quan es va començar a fer molta feina perquè la gent veiés que no tenia la culpa de res. Et fan sentir fracassat, i si a sobre has de sentir-te culpable i conviure amb aquesta culpa...

¿Ha canviat la teva opinió sobre els desnonaments després del film?

El sentiment de base era el mateix. Evidentment, ho he viscut més intensament. Per exemple, per fer Sí se puede, vaig treballar a partir de gravacions reals de persones afectades per les hipoteques per ensenyar la veritat. La banda sonora que ha fet la gent és brutal. Per a mi, la pel·lícula parla de la generositat, i aquesta cançó és la generositat d’aquestes persones parlant i ajudant-se. En aquest món m’emociona veure actes de generositat.

D’alguna manera, Domus és gairebé un disc de cançons de taverna.

Potser sí. Per a mi la cançó de taverna no és tant una sonoritat com una actitud, un ritual que es crea quan comparteixes alguna cosa des de la proximitat. M’agrada que hi hagi aquesta proximitat. Quan agafo la guitarra crec que connecto molt amb aquella part. També amb altres, però aquella no deixa de ser-hi. A 11 de novembre ja vaig veure que hi havia alguna cosa que venia molt d’allà.

Quin ha sigut el repte principal que has tingut com a productora?

Treballar sola per primer cop i tenir confiança. A 11 de novembre vaig treballar la meva fragilitat, vaig obrir el primer calaixet per mostrar que hi ha una feina d’imaginari musical que tinc ganes d’ensenyar. Granada és l’animal interpretatiu, i ara crec que es tracta de començar a barrejar-ho una mica. A Domus hi ha més força vocal, no és tan fràgil, i començo a trenar amb llibertat total, amb el Juan Casanovas, això sí, que és el tècnic de so i m’ha ajudat a fer les mescles deixant-me descobrir. Ha sigut un procés llarg però meravellós.

Com has decidit la tria dels instruments? Fa l’efecte que cada cançó té un color diferent.

Totes les cançons tenen un fil, però n’hi ha dues que despisten. Cuota da Lua i Ai, ai, ai tenen una altra llum, perquè són les que vaig haver de compondre per substituir la Lambada i una cançó de Shakira, que havien de sortir a la pel·lícula però no ens en van donar els drets. Les altres cançons són bastant de fusta. La guitarra és sempre allà, el contrabaix hi surt molt i el violoncel també.

¿Creus que en aquest país a una cantant encara se la considera incapaç de ser alhora creadora? ¿És una forma de masclisme?

Sí, hi ha tota una tradició d’això. Jo he tingut molta sort, però veig en moltes cantants uns rols que vénen de fa molt temps, de fer sempre una mica el que et diguin, de demanar perdó per tot. Hi ha gent que no està acostumada a pensar que una dona també crea. Són capaços d’entendre-ho després, però no sé fins a quin punt.