Sílvia Munt i la revolució de la solidaritat

Barcelona“Jo tinc un abans i un després. I mai tornaré a ser com era. Però és que ni tan sols ho vull ser”. L’home que fa aquesta declaració en un els moments més emotius del documental La Granja del Pas, ja als cinemes, és un dels centenars de milers d’afectats per les hipoteques que van veure la seva vida feta miques arran de la crisi econòmica. Un abisme sense retorn del qual va aconseguir sortir gràcies a la PAH de Sabadell, al poder transformador de la solidaritat d’un classe treballadora ferida, però en lluita. Perquè es va adonar que no estava sol. “Allà he conegut tanta gent i n’he après tantes coses... -continua l’Antonio, emocionat-. He après a no ser egoista. I a estimar les persones més”.

“Ja ho deia John Berger, que hem de tornar a creure en l’ésser humà o estem perduts”, comenta Sílvia Munt, que ha rodat el documental gairebé sense suport institucional i amb un equip mínim de quatre persones. Un any i mig assistint a les assemblees de la PAH, ella, que després de viure el Grec del 1975 amb 18 anys confessa que va quedar ben tipa d’assemblees per sempre. “Però quan a mitjans dels 2000 tot comença a caure en picat, on ens agafem? A la religió? Jo crec que cal tornar a l’individu. O, com deia Albert Camus, a la fraternitat humana. És l’única manera de combatre aquest nihilisme agnòstic”, diu.

Convertir les xifres en persones

Premiat a la prestigiosa secció Temps i Històriadel Festival de Valladolid, La Granja del Pas va néixer a partir del frustrat esforç de Munt per dirigir una ficció sobre Dionisio Moreno, l’advocat de Martorell que, tot sol, va denunciar les clàusules abusives dels bancs al Tribunal Europeu. “És la història d’un petit heroi que s’enfronta al gegant, la banca, i aconsegueix guanyar. Però les televisions tenien por als bancs i no vam poder aixecar el projecte”, explica Munt. “I em vaig dir: faré un documental, que sí que me’l puc pagar”. Però en lloc del cas del Dionisio Moreno va optar per aproximar-se a la PAH de Sabadell. “Volia posar cara i donar veu a la gent que hi va. No m’interessava fer un documental proselitista de l’associació, sinó convertir les xifres en persones”, recorda Munt, que va començar a enregistrar les reunions que se celebren els divendres al mas rehabilitat conegut com a Granja del Pas, on els nouvinguts expliquen els seus casos, els veterans comparteixen la seva experiència i, entre tots, s’ajuden a parar els cops que la vida i els bancs els ha donat . “El que trobes allà és una bufetada de realitat que et fa espavilar de cop -diu-. No és difícil posar-te en la seva pell, perquè qualsevol de nosaltres hi podria ser. Fan un reajust a l’empresa, et quedes sense feina, et poses malalt i ja està. Ja ets un més”.

Munt alterna fragments de les assemblees i entrevistes amb alguns dels afectats, que expliquen les seves històries amb lucidesa i sinceritat. “Toques la gent i els surt tot, tenen ganes d’explicar-se perquè fa anys que acumulen dolor. Si la vida és dolor, alegria, penes, la PAH és una hemorràgia de vida”, diu la directora. No és la imatge de la gent valenta que atura desnonaments i crida proclames contra els bancs, sinó una cara més íntima i humana; segurament, la que més vides ha salvat. Un missatge revolucionari que, enmig de l’horror, ens diu que no estem sols. “Cal posar el focus en el que hi ha de bo en nosaltres. I creure que podem canviar”, afirma convençuda Munt.