Els silencis de Carmen de Mairena
Carlota Juncosa relata amb textos i historietes les seves trobades amb la cèlebre transsexual, ja octogenària, i li dedica una biografia molt ‘sui generis’
BarcelonaHi ha una certa ironia en el fet que un llibre que planteja un dispositiu narratiu molt realista i objectiu porti per títol una mentida flagrant. Carmen de Mairena. Una biografía (Blackie Books, 2017) no és una biografia de Carmen de Mairena, tot i que aquest va ser l’encàrrec que va rebre l’autora, Carlota Juncosa (Barcelona, 1984), del mànager de la famosa transsexual del Raval, coneguda per les seves aparicions televisives a Crónicas marcianas. “El dia que la vaig conèixer em vaig trobar una persona molt tancada que no donava conversa i que em demanava diners, res a veure amb el personatge televisiu -recorda Juncosa-. Vaig pensar que potser tenia un mal dia, però a mesura que vaig seguir treballant-hi vaig veure el panorama i em vaig adonar que no podria fer una biografia”.
El panorama, com resumeix Juncosa, era l’estat d’una Carmen de Mairena octogenària, amb indicis de senilitat i problemes econòmics, envoltada de personatges tèrbols del Raval que s’aprofiten d’ella i un mànager que l’explota sense gaire consideració. Els intents per fer parlar la Carmen del passat topaven amb el seu discurs confús o el mutisme, i les informacions recollides del seu entorn no tenien credibilitat. Si Juncosa va tirar endavant amb el projecte, tot abandonant l’ambició d’explicar la vida de la Carmen i fugint de les convencions de la biografia, és perquè, en realitat, ella tampoc és una biògrafa convencional.
Una qüestió de fe
Il·lustradora i dissenyadora gràfica amb estudis de filosofia i passat de grafitera, Juncosa va acabar escrivint un llibre sobre Carmen de Mairena “per pura casualitat” quan se li va ocórrer convidar la Carmen a la presentació del seu fanzín Perro Carro fent un vídeo, Carmen de Mairena: te busco, nena. “Arran d’allò vaig contactar amb el seu mànager i ell em va proposar que escrivís una biografia -explica-. Jo aleshores passava un moment difícil i llegia tots els llibres d’autoajuda que trobava, alguns pèssims i d’altres millors. Un d’ells, El camí de l’artista, parlava de les sincronies i les coincidències, de com per desbloquejar-te has de dir que sí a les coses que se t’ofereixen. Així, contra tota lògica, vaig dir que sí a la biografia. Tenia una fe cega. I per això vaig poder acabar el projecte, per a mi era una qüestió de fe”.
¿Però com escriure una biografia sense fonts? Juncosa va tirar pel dret amb els seus propis recursos: “Els dibuixos que faig, una mica d’escriptura i, sobretot, la capacitat d’observar i empatitzar amb els altres”. El resultat és una immersió en la precària realitat de Carmen de Mairena: la sòrdida quotidianitat d’un pis del Raval ple de brutícia i males olors, les converses delirants amb amics de la Carmen com el Grifota, el desconcert davant el laberint de la ment de Carmen de Mairena, visites a l’hospital quan la dona cau malalta... Juncosa ho narra tot amb una distància objectiva, sense judicis, intercalant textos i petites historietes per transmetre -amb cert humor- l’absurd de les situacions. “El que volia era conèixer-la i comunicar l’experiència -diu-. M’han dit que al principi del llibre el xoc és molt fort. Això és que s’han endut la mateixa hòstia que em vaig endur jo”.
En persona, Juncosa parla de la Carmen i la gent que pul·lula al seu voltant amb una barreja de dolçor, ironia i comprensió, però al llibre es conté i deixa que els fets parlin per ells mateixos. “La meva feina no era fer-me amiga de ningú, sinó trobar la veritat”, afirma. Una veritat a la qual Juncosa prefereix que cada lector hi arribi sol. La seva conclusió personal després d’haver passat centenars d’hores amb la Carmen té a veure amb aquest silenci en què ella s’atrinxera . “En la Carmen hi ha un buit molt significatiu -apunta-. Tothom li està exigint coses sempre: que vagi a la tele, que faci un bolo, que els doni diners... Però quan jo m’assec amb ella i li dic que vull escriure la seva biografia i que em pot explicar el que vulgui, crec que es va sentir com jo en la meva primera visita al psicòleg, que em va fer adonar que mai m’havia parat a pensar qui era o què volia. I això em fa creure que, possiblement, la Carmen no ha tingut una intimitat autèntica sovint. O potser mai”.
El llibre acaba el 2012, amb la Carmen ingressada a l’hospital, sola i deprimida. La seva situació, però, ha millorat. “Ara està molt bé -diu Juncosa-. És molt gran, esclar, però està ben cuidada en una residència i la seva germana n’està d’ella”.
