Silenci... càmera... aprenem!

Bordils (gironès)L’Oriol posa les cames en la posició que ha assajat, la més còmoda per fer el moviment de càmera. Al seu costat, el Biel ajusta el focus. L’Adrià alça la veu: “Preparats?” El Marc aixeca el micro de perxa i respon amb un “sí” apagat. Cares de concentració. La Nora agafa aire: “Càmera... acció!” Sense presses, la Nayra comença a caminar fins a la seva marca i, poc després, la càmera l’abandona per fer una panoràmica de 180 graus de la fageda i acabar a uns 50 metres, en la Martina, que ja camina en direcció a la Nayra. La càmera torna enrere i es retroba amb la Martina, que avança uns metres fins a la segona marca. L’Oriol corregeix el pla fins que, per primera vegada, enfoca les dues nenes. El temps s’atura. “Tallem!”, diu la Nora. Tothom es relaxa. “És bona?”, pregunta la Meritxell. “Sí, crec que sí”, respon l’Oriol. No hi ha crits de celebració. La llum no durarà eternament i encara hi ha feina per fer. S’ha de recollir l’equip i preparar el següent pla.

No és el rodatge del nou film de Bayona, sinó el d’un grapat de nens d’onze anys. Amb ells hi ha la directora Meritxell Colell, que fa un mes presentava a la Berlinale Con el viento, el seu primer llarg de ficció. Però Colell no porta la veu cantant: només fa apunts i acompanya els nens en el procés de creació. El pla que roden avui és un dels últims del curt que porten mesos preparant, una història de dues amigues que s’han distanciat en els últims temps. Es tracta d’una seqüència complicada de tres minuts, sense talls, un retrobament silenciós que explica el conflicte emocional dels personatges a través d’un joc de mirades i la posada en escena. És un pla tan sofisticat que sembla mentida que l’hagin parit uns nens d’onze anys. “El vam pensar la Nayra i jo -explica la Nora, la directora d’aquesta escena-. Però ens vam inspirar en un fragment que ens van posar a classe”. La Meritxell els refresca el nom de la directora. “Ah, sí, la Claire Denis -diu la Nora-. Era de 35 rhums ”.

Un treball col·lectiu

Qui són aquests nens que sembla que hagin dirigit cinema tota la vida i citen pel·lícules de directores franceses de culte? ¿Una classe de nens prodigis de l’Escac? En realitat són alumnes de sisè de primària de l’escola de Bordils, al Gironès. Nois i noies normals que han tingut la sort de participar en el projecte educatiu Cinema en curs, un programa anual que organitza l’associació A Bao A Qu amb l’objectiu de formar espectadors sensibles i explotar la potència pedagògica del cinema.

Durant els primers mesos, els nens fan visionats de pel·lícules i estudis visuals sobre paisatges o rostres per entendre la importància de la llum, les ombres, les òptiques, etc. En paral·lel, comencen a treballar en el guió d’un curt que escriuran plegats, buscant sempre el consens. A Cinema en curs no hi ha un guionista i un director: els alumnes passen per tots els rols del cinema i, tot i que al principi el que més els fascina és la càmera, més d’un ha descobert en el so la seva passió.

En els tallers de Cinema en curs hi col·laboren cineastes que sovint viuen l’experiència com un procés d’aprenentatge en els dos sentits. “Jo he crescut com a cineasta gràcies a Cinema en curs -explica Colell, que hi col·labora des del 2007-. Veure com la sensibilitat i la intuïció porten els nens a llocs brutals pel que fa al llenguatge visual et fa perdre tics i pors. I també m’ha fet creure en la creació col·lectiva i entendre que, com més comparteixes un procés creatiu, més ric és”.

A més de Colell també hi col·laboren alguns dels noms més interessants del nou cinema català com Carla Simón ( Estiu 1993 ), Diana Toucedo -que acaba de presentar a la Berlinale Trinta lumes -, el director de Caracremada Lluís Galter, i Nely Reguera, que l’any passat va estrenar María (y los demás). “A mi em va impressionar molt l’enfocament del projecte -comenta Reguera-. Jo vinc de l’Escac i allà el guió i la narrativa tenen un pes molt fort. Però a Cinema en curs es parteix més de les emocions i la manera d’expressar-les. Per a mi va ser una descoberta, com també la forma de treballar a partir d’imatges i no basar-ho tot en el text”.

Educar la mirada

El treball dels cineastes amb els nens és clau, però també és determinant la feina que fan els docents de l’escola, a qui Cinema en curs fa una formació específica. Carme Congost, la mestra de sisè de primària de l’escola de Bordils, treballa en el projecte gairebé des dels seus inicis: “El que més contenta em fa del curs és veure com canvia la forma en què els nens miren el seu entorn. De sobte els interessa l’impacte de la llum sobre el paisatge; avui mateix ens hem llevat a les sis del matí només per veure la sortida del sol”.

En contra de la visió tradicional de moltes escoles que entenen el cinema només com una eina per treballar els temes del currículum, Cinema en curs vol propiciar la descoberta del cinema com un art de creació. “Volem acostar-nos al cinema per ell mateix, no instrumentalitzar-lo -apunta Laia Colell, fundadora del projecte juntament amb Núria Aidelman-. I hem descobert que com més profundament t’acostes al cinema com a art, més valor pedagògic n’obtens. De sobte, els alumnes es veuen escrivint un guió que ja no són exercicis de llengua sinó textos amb un sentit que els fan sentir la necessitat d’escriure i pensar amb precisió”.

Les pel·lícules no es queden a les escoles: es poden veure al portal Vimeo i a la web del projecte, i cada any a començaments de juny la Filmoteca de Catalunya fa una projecció de les pel·lícules que han rodat els nens de tots els programes de Cinema en curs -tant els catalans com els que es fan a Galícia, Madrid, el País Basc, Xile i Alemanya- amb la presència dels docents, els cineastes i els alumnes, que presenten les seves pel·lícules. “Per a ells és impressionant -diu Aidelman-. I també enviem els curts a festivals estrangers de cinema per a nens i joves. Per a ells, que la seva pel·lícula es vegi a Mèxic o Seül és millor que qualsevol premi”.