Signant sota la pluja, la pedra i el sol

BarcelonaEls xàfecs intermitents i la calamarsa han sigut les notes dissonants d'un Sant Jordi de temps boig que ha afectat igualment autors i lectors, obligats a arrecerar-se tant els uns com els altres. El Sant Jordi de la pedregada ha sigut el de l'entusiasme pels autors supervendes i les firmes mediàtiques, però també el de connexions d'escala més humana i cues modestes. Els premis continuen sent el motor de les vendes, com demostra el triomf de Toni Cruanyes (premi Josep Pla per La vall de la llum) i Empar Moliner (premi Ramon Llull per Benvolguda), però l'èxit també es mesura en les llàgrimes dels fans de Rigoberta Bandini i l'agraïment dels lectors amb Alejandro Palomas.

Empar Moliner és la flamant líder dels més venuts, i n'està encantada: "Em flipa, m’encanta, em sembla meravellós, perquè se suposa que serà molt llegit. I tots els escriptors volem això". L’ambició de Moliner és que el seu llibre tingui una vida molt llarga: "Hi ha llibres que es vendran avui i ja està, i és fantàstic. Faran que els llibreters puguin pagar el lloguer, però el que volem és tenir una lletra al prestatge de la llibreria". La seva novel·la, Benvolguda (Columna), parla de la mare d’una filla que s’acosta a l’adolescència i que conviu amb els efectes de la menopausa. Moliner confia que entre els seus lector també hi hagi homes: "Bé que nosaltres, les dones, ens comprem llibres de Philip Roth que parlen de declivi sexual masculí i llibres de balenes blanques que tampoc tenen res a veure amb nosaltres, de moment. Si llegim sobre un senyor que es converteix en un escarabat, per què no d’una dona amb menopausa?" De totes maneres, afegeix, si no el compren els homes tampoc es notarà gaire: "Els índex de lectura estan decantats cap a les dones i potser tampoc no ho notarien". Moliner també està entusiasmada amb la traducció a l’anglès de la novel·la i espera poder parlar amb la traductora perquè sigui una adaptació i no es noti que és una traducció. 

És la tercera diada per al noruec Jo Nesbo, que es passeja per Catalunya com una estrella del rock. Els lectors el veuen com a tal: algunes fans tremolen quan li atansen l'últim del seus totxos, L'home de la gelosia (Proa/Reservoir Books). Quan marxen, abraçades d'emoció després de la foto, ell somriu. La següent: "Mercedes..., like the car". Un assistent de l'editorial li escriu els noms de les dedicatòries, per agilitzar la cua. La seva agent li ha portat un poke bowl d'arròs i menja amb una esgarrapada de cara al públic a les 5 de la tarda. Dina a un horari poc europeu, però és que al matí ha anat a escalar i no ha firmat llibres. "Volia anar a Montserrat, però amb la pluja he anat a l'interior", diu. Tots els lectors li dediquen frases amables. Una infermera ha portat el seu fill perquè li digui que amb la bogeria del coronavirus les seves novel·les sanguinàries la relaxen. "Estic impressionat que la gent hagi sortit amb aquest temps. Tothom sembla feliç i jo també soc feliç, sobretot després de la pandèmia", diu. A Noruega diu que fa un parell de mesos que la vida està tornant a la normalitat però que fins ara no havia vist tanta gentada junta.

Per firmar els exemplars del seu llibre, Manual d'adoctrinament de l'escola catalana (Bridge), Òscar Dalmau munta "una petita paradeta" a cada taula amb un coixinet de tinta i dos segells amb dibuixos de Pere Prats. "Ell té prop de 80 anys i no pot venir a firmar, així que li vaig demanar dos tampons per fer-ho jo per ell: un amb la seva firma i l'altre amb un autoretrat seu –diu–. Més enllà de la conya del llibre, per a mi és molt important la reivindicació de la feina d'aquests il·lustradors amb qui han après a llegir moltes generacions". Dalmau està encantat amb la campanya de promoció que li han fet des de Vox, que van denunciar el llibre per xarxes sense entendre la ironia de la proposta. "Però estic una mica mosca, perquè només m'han denunciat els de Vox Tarragona, i això vol dir que potser ha agradat als de Barcelona, Girona i Lleida". La pedregada del matí ha enxampat Dalmau a la parada de La Impossible. "Havíem esgotat tots els llibres i justament s'ha posat a pedregar. Ha sigut un moment terrorífic, semblava la fi del món. Per sort el dissenyador del llibre va ser previsor i la portada està plastificada i jo l'anava eixugant amb un clínex".

A la cadira on seia el Niño Becerra, al costat de Fernando Aramburu, hi arriba Alejando Palomas. Va sec i impol·lut però diu que l'han enxampat les tres calamarsades en ple canvi de guàrdia de llibreries. "És un dia difícil", reconeix. Ell anava armat amb dos paraigües. Després d'haver fet públic, fa tres mesos, que va patir abusos quan era un nen, la majoria de lectors que se li acosten li agraeixen la valentia. "Venen amb algun llibre i em diuen «gràcies pel que fas». No ho expliciten, però ho entenc. Em diuen: «Continua lluitant»". Amb el seu to amable i pròxim, afirma: "Ho agraeixo molt perquè no és fàcil. És intens, és cansat. Perquè Sant Jordi és un dia, però la resta de la vida és sempre". Avui combina la doble cara, "l'activisme i la literatura", i està admirat de la resposta de la gent: "Hi havia moltes ganes, perquè si no ja haurien fugit. Això també és activisme", apunta. A sobre la seva taula, dues columnes de llibres d'Un país amb el teu nom (Grup 62/ Destino).

"Estic en xoc. Ha sigut frenètic i molt emocionant", explica Rigoberta Bandini tot just després de firmar exemplars de Vértigo (Aguilar) al passeig de Gràcia. Cap al final ha caigut la pedregada del dia, però ella no ha deixat de firmar en cap moment. "M'he tornat boja i he començat a cridar i a dir-li a la gent «Feu vídeos!» El més surrealista és que un minut abans m'estava rostint de calor i fins i tot he demanat una coca-cola per refrescar-me, però de sobte... La primavera està boja", diu. Més enllà del xàfec, no han faltat anècdotes: l'han vingut a veure els pares, la germana, el tiets, els nebots i fins i tot la sogra; un noi li ha demanat que li escrigui "Ay mamá" al braç per fer-s'hi un tatuatge, i un parell de lectors li han portat la primera edició del llibre que va sortir el 2018 amb una tirada molt curta. El perfil de lector és tan variat com el públic dels seus concerts: nens, pares, adolescents... "Tothom s'ha entregat moltíssim, ha sigut increïble –diu–. El més bonic és la gent que em diu que les meves cançons els han ajudat en moments difícils. N'hi ha que s'emocionen i el problema és que jo també m'emociono i haig de frenar per no acabar tots plorant".

“Teníem ganes de Sant Jordi perquè hem fet cua sota la pluja”, li diu una lectora a Sílvia Soler. I ella ho corrobora: “Ens en recordarem molt, d’aquest Sant Jordi. D'una banda, és molt gratificant veure que la gent fa cua sota la pluja. De l'altra, fa molta pena. S’han mullat molts llibres. És un dia molt estrany”. L'escriptora badalonina despatxa sobretot L’alegria de viure (Univers), però molts hi afegeixen també l'anterior, Nosaltres, després. “He signat molts packs de dos llibres”, diu. Després de superar la pluja del matí arrecerant-se en un bar, i que a la televisió li hagin hagut de passar un assecador pels pantalons, la tarda és un degoteig de lectors: per a la mare, per a la dona, soc una fan, soc de Badalona. Molta gent li assegura que han llegit tots els anteriors: “Segueix escrivint, sisplau”. "A veure si amb aquest també l’encertem”, respon ella i ho dedica a qui toca amb: “Per celebrar un Sant Jordi plujós”.

Pugem al taxi d'Eva Baltasar en el trasllat de La Carbonera del Poble-sec a la botiga de l'Abacus, on s'han refugiat les firmes de la parada que ha sortit volant. Els seus lectors venen amb la lliçó apresa, perquè presenta l'última part d'una trilogia, Mamut (Club Editor). “Em fa il·lusió que vinguin amb el tríptic perquè els el signi. A cadascú li ressona un personatge i els agrada més un llibre o un altre. M'agrada descobrir noves lectures”, afirma l'escriptora. Mamut és "més dura, més austera i més violenta”, explica, però com que retrata una fugida a la natura diu que molta gent admira la seva valentia. Potser el confinament hi ha ajudat. Baltasar admet que el personatge misantrop de Mamut “no estaria gaire còmode” signant a Barcelona, però diu: “M’identifico amb ella mentre escric, però sé sortir-ne i adaptar-me”. L'escriptora tindrà un parell de presentacions més després de Sant Jordi i després “tranquil·litat per crear”. Ja té entre mans la pròxima novel·la, que avança que tindrà de nou una protagonista femenina en primera persona però no hi apareixerà la maternitat. No es posa deadline: "Tinc la pau i la llibertat d’escriure el que vull".

Javier Pérez Andújar recorda amb nostàlgia els seus primers Sant Jordis "amb 15 o 16 anys", quan anava a Barcelona des del seu Sant Adrià. “Era increïble veure tants llibres i autors, i potser veies gent com Borges o Carlos Fuentes”. Sant Jordi segueix sent un dia molt especial per a l’autor de l’últim premi Herralde, El año del Búfalo (Anagrama). "En realitat és una putada ser autor per Sant Jordi, perquè me'l perdo. Però és bonic veure la gent sortir al carrer i passar-s’ho bé. I veure els xavals comprant llibres de vampirs m’encanta, em retorna a la meva condició de lector". L’escriptor assegura sentir-se una mica perdut amb tants desplaçaments, "com Ronald Reagan quan va anar a Hondures i va saludar com si fos a Guatemala". Ell es veu en realitat "com un mèdium" entre el llibre i el lector: "Transmetem el bon rotllo del llibre, però en el fons no hi pintem res". És un pensament bonic i una mica depriment, reconeix. "Però és que la vida és així, bonica i depriment. O potser depriment i bonica".

El periodista de TV3 Manel Alías, que diumenge va tornar de Mariúpol, s'estrenava aquest Sant Jordi amb Rússia, l'escenari més gran de món (Ara Llibres): "Feia vuit anys que no era aquí per Sant Jordi i acabo d'arribar d'una ciutat assetjada. Per a mi és molt emocionant i, a més, hi ha la meva família, la meva dona i els meus dos fills, i per a ells aquest serà el seu primer Sant Jordi". Els lectors que se li acosten li fan moltes preguntes d'allò que ha estat vivint a primera línia del front: "Em transmeten un agraïment sincer. M'han seguit i ara m'ho tornen; aprecien la feina que estem fent. Allà et sents molt aïllat, i ara viure tot el que estic vivint és un contrast". Passar d'una ciutat en guerra a les multituds i a la festa del llibre i la rosa és un salt molt gran: "La vida segueix. A vegades et sents culpable per tot el que pateixen, però ells mateixos et desitgen una vida de pau i de sort, i per això crec que els que podem gaudir d'un dia de pau l'hem de gaudir", diu.

Toni Cruanyes, premi Josep Pla per La vall de la llum (L'Ancora), recorda que el seu primer Sant Jordi com a autor va ser "fa deu anys amb un llibre sobre l’extrema dreta a França". "Però avui estaré a l’ull de l’huracà", diu, perquè La vall de la llum porta onze setmanes entre els llibres més venuts. Cruanyes explica que no s’enganya a si mateix, i sap que molta gent se li acosta perquè surt a la televisió: “Els acompanyo molts vespres i em senten pròxim. També la història del llibre és molt familiar i això fa que a la gent li hagi arribat i m’expliquin la seva història. És un sentiment compartit, com haver posat paraules als seus sentiments”. Cruanyes explica que el llibre també és un compromís que va adquirir amb la residència on hi havia el seu avi: "Em deien que havia d’explicar bé tot el que havia succeït".

"La pluja i la pedra potser farà que ens quedi un record una mica punyent d'aquest Sant Jordi", diu Joan-Lluís Lluís mentre firma exemplars de Junil a les terres dels bàrbars. La novel·la comença amb la fugida d'una noia culpable de la mort del seu pare al principi de l'era cristiana. L'escriptor acompanya cada firma amb un dibuix d'una albarca menorquina. Per cada llibre, fa un dibuix especial. "Aquesta albarca menorquina està extreta del llibre de l'arxiduc Lluís d'Àustria sobre les illes Balears, i l'he escollit perquè és un peu mal calçat, és un peu pobre que pateix", assegura. El dibuix va acompanyat de la frase "Et caminaré sense ferir-te". Joan-Lluís Lluís es declara feliç de poder firmar avui des del matí fins al vespre: "Si hi hagués sessions nocturnes, m'hi apuntaria. És la festa del llibre més gran i més bonica del món. Per a mi és molt important poder sortir de la cova i veure la llum dels lectors, perquè sovint m'expliquen coses molt més intel·ligents del que jo hagi pogut pensar". L'escriptor creu que hauríem de sentir-nos molt orgullosos de tenir una festa com aquesta: "És la festa del llibre més gran del món i l'hem inventat nosaltres. Si fos danesa o japonesa estaríem admirats i dient «mira quina gent més civilitzada»".