‘Shelley’: la maternitat (subrogada) com a pervers malson

'Shelley'

(3,5 estrelles)

Direcció: Ali Abbasi. Guió: Maren Louise Käehne i Ali Abbasi. 92 min. Dinamarca i Suècia (2016). Amb Ellen Dorrit Petersen, Cosmina Stratan i Peter Christoffersen. Disponible a Filmin

Fa un parell d’anys el cineasta iranià establert a Dinamarca Ali Abbasi aterrava a la cartellera espanyola amb Border, un peculiar drama fantàstic que havia guanyat la secció Un Certain Regard a Canes i va convertir-se en un fenomen del boca-orella. El que molts potser no sabien és que Border era el seu segon llarg: el Festival de Sitges ja havia projectat el 2016 el seu debut, Shelley, que ara recupera Filmin. Si aquesta inquietant pel·lícula va passar per Sitges un tant desapercebuda potser fou per la seva condició de relat esquiu, tan sintètic com desconcertant, en què el mal és una mena de freqüència insidiosa d’origen incert.

Com a Border, a Shelley Abbasi posa el focus en personatges al marge de la societat i es fixa en els cossos. L’Elena, una jove immigrant romanesa que vol estalviar per retrobar-se amb el seu fill, arriba a la granja del Kasper i la Louise, que viuen aïllats i sense electricitat ni llum artificial. L’han contractat per fer d’assistenta, però aviat descobrirà que el què busquen és una mare de lloguer. A l’inici del film, el Kasper instrueix l’Elena sobre la mida de la flama que podrà fer servir per moure’s durant la nit: l’ús de les zones d’ombra esdevindrà una de les claus de la posada en escena d’una pel·lícula que potser no inventa el subgènere dels embarassos diabòlics però que sap manegar-s’ho per deixar-nos mal cos tot evidenciant algunes desigualtats de classe.